© Raül Blesa Arcarons
1. La crisi demogràfica d’Espanya
2. Crisi econòmica, atur i altres indicadors de l'estat del malestar
1. LA CRISI DEMOGRÀFICA D’ESPANYA
A Espanya, i des del final del segle XX, l'índex de fecunditat és de 1,3 nens per dona, cosa que perjudica i quasi fa impossible el desitjat i necessari creixement vegetatiu. El 2015 i el 2016, el nombre de morts va superar el de naixements, que continuen caient. Les dades sobre la població espanyola ens permeten afirmar que patim una crisi demogràfica durant el present segle XXI. Podeu fer el seguiment a través de les estadístiques publicades per l’INE.
Entre els anys 2015 i el 2017, el creixement vegetatiu de la població espanyola va presentar una quantitat negativa. La de l'any 2017, la diferència negativa va ser d’unes 32 mil persones entre els naixements i les defuncions. Des dels anys 70 del segle passat, tenim la caiguda de la taxa de fecunditat amb una pèrdua en el creixement de la població espanyola, i la demografia creativa va especular i va iniciar unes previsions amb creixement negatiu de la població. Unes previsions que anunciaven una caiguda de població amb greus conseqüències per a una Espanya envellida i mancada d’actius per mantenir l’estat del benestar i els nivells europeus d’activitat econòmica i creació de riquesa productiva.
No obstant tots els mals previstos, i com un miraculos canvi propi d’un conte infantil, l’arribada i el volum d’immigració econòmica durant la primera dècada del Segle XXI, va permetre una invasió d’optimisme i apareixen noves previsions en el món de la demografia cuinada en els despatxos de polítics, funcionaris, economistes i periodistes.
En pocs anys, milions de sud americans, asiatics, africans, i d’altres països europeus, va fer augmentar el nombre d'habitants del país, de fet aquest fenomen mai havia succeït anteriorment en la nostra història. D’un historial ple de població espanyola que emigra fugint de la pobresa, hem passat a ser receptors d’immigrants a la recerca d’oportunitats de l’Europa de la prosperitat i el benestar.
El creixement vegetatiu ja creix, tota una novetat gràcies a la taxa de fecunditat més gran dels nouvinguts. Però durant la segona dècada del present segle, la crisi econòmica va perjudicar el nombre mitjà de fills per dona i va disminuir fins a 1,38, i el nombre de nascuts va baixar un 1,96% respecte al 2009. La crisi econòmica 2008-2015 va obrir un debat sobre els aspectes positius i negatius de les migracions en curs. La pandèmia del 2019 va afegir llenya al foc i a complicar-ho tot.
Dades Població d’Espanya per nacionalitats
(Segon Trimestre, en milers)
Any Espanyols Estrangers Doble Nacionalitat
2002 39.467,6 1.766,2 1.705,7
2008 41.527,1 4.672,8 1.041,1
2013 41.726,7 4.648,5 1.077,8
2018 41.939,7 4.843,2 1.109,2
2023 42.179,9 6.337,9 1.156,7
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE)
Del chatbot GEMINI hem obtingut una síntesi neutre dels canvis demogràfics a l'Espanya del Segle XXI, diu el següent:
“El segle XXI ha estat testimoni d'una transformació significativa en el panorama migratori espanyol. Des de principis de la dècada del 2000, Espanya ha passat de ser principalment un país d'emigració a convertir-se en un destí important per a immigrants de diverses procedències. Aquesta evolució ha estat marcada per diverses etapes i factors clau que mereixen una anàlisi detallada.
Durant la primera dècada del segle XXI, Espanya va experimentar un boom migratori sense precedents, impulsat principalment pel creixement econòmic i la demanda de mà d'obra en sectors com la construcció, l'agricultura i els serveis. Aquest període es va caracteritzar per l'arribada massiva d'immigrants, principalment de Llatinoamèrica, el Magrib i l'Europa de l'Est. Aquest flux va contribuir significativament a la diversificació cultural i demogràfica del país.
Tanmateix, la crisi econòmica de 2008 va tenir un impacte profund en els fluxos migratoris. L'augment de l'atur i la reducció d'oportunitats laborals van provocar una disminució de la immigració i, fins i tot, un augment de l'emigració d'espanyols i d'immigrants que havien arribat durant l'auge econòmic. Aquest període va posar de manifest la vulnerabilitat dels immigrants davant les fluctuacions econòmiques.
A partir de la segona dècada del segle XXI, s'ha observat una recuperació gradual de la immigració, tot i que amb característiques diferents. La diversificació de les nacionalitats d'origen s'ha accentuat, amb un augment de la immigració provinent d'altres països europeus, així com de regions com l'Àfrica subsahariana i Àsia. A més, s'ha produït un augment de la immigració qualificada, atreta per les oportunitats en sectors tecnològics i altres àrees d'alt valor afegit.
Un aspecte destacat d'aquest període ha estat l'augment de les sol·licituds d'asil, especialment a partir de la crisi de refugiats de 2015. Espanya s'ha convertit en un país de trànsit i destinació per a persones que busquen protecció internacional, principalment procedents de zones en conflicte.
Factors clau que han influït en els moviments migratoris a Espanya al segle XXI:
Situació econòmica: El creixement i les crisis econòmiques han estat determinants en l'atracció i l'expulsió d'immigrants.
Mercat laboral: La demanda de mà d'obra en sectors específics ha actuat com a imant per a la immigració.
Polítiques migratòries: Les lleis i regulacions d'immigració han influït en els fluxos i la integració dels immigrants.
Situació als països d'origen: Els conflictes, la pobresa i la manca d'oportunitats als països d'origen impulsen la migració cap a Espanya.
Xarxes migratòries: La presència de comunitats establertes facilita l'arribada i la integració de nous immigrants.
Crisi de refugiats: Els conflictes internacionals han augmentat les sol·licituds d'asil a Espanya.
Algunes de les fonts rellevants per a l'anàlisi dels moviments migratoris a Espanya inclouen: l'Instituto Nacional de Estadística (INE): Ofereix dades demogràfiques detallades sobre la immigració, l'emigració i la població estrangera resident a Espanya.”
Fins aquí l’anàlisi de l’eina GEMINI, el robot procura adoptar una opinió prudent, com faria qualsevol membre de la diplomacia. Altres analistes no són tan diplomàtics.
En els debats sobre els aspectes positius i els de caràcter negatiu que podem verificar en els moviments migratoris, escoltem comentaris com els següents:
“Sovint hauríem de definir la immigració com la importació de mà d’obra barata per a facilitar a les empreses els beneficis d'una inferior despesa en la remuneració econòmica del treball i d’unes pitjors condicions laborals. A més a més, la immigració augmenta les taxes d’atur, presiona els salaris a la baixa, afegeix inestabilitat laboral i augmenta la precarietat en tot el que ens envolta.”. Malgrat això,
“Els immigrants treballen, paguen els impostos i ens ajuden a mantenir l’estat del benestar. Ells també contribueixen a pagar les pensions dels jubilats, i a conservar una sanitat i una educació públiques”. A més a més,
“Els fluxos d’immigrants il·legals proporcionen grans beneficis a les xarxes de tràfic humà i als empresaris de negocis de moral desviada o de la economia irregular”. Però,
“Al llarg de la història, sempre hem patit tràfic humà il·legal, una contractació laboral al marge de la normativa legal i per obligar a realitzar feines sota la pressió de la violència i amb la ignorància i/o feblesa de les víctimes. A més a més, el tràfic humà il·legal té un percentatge de població immigrant molt inferior al moviment reglat. Per altra banda, la situació dels sense papers no és desitjable per a cap de les víctimes”. A més,
“Els països rics i desenvolupats tracten d’organitzar la vinguda dels immigrants i legislen sobre les quotes i els controls d’entrada per reduir els efectes negatius dels moviments migratoris i evitar l’entrada il·legal.” Però,
“Els països rics i desenvolupats permeten i organitzen la immigració perquè necessiten mà d’obra barata per continuar injectant estímuls a la seva economia, cal treballadors poc o gens conflictius, cobrant salaris insuficients per viure dignament i per fer feines poc o gens qualificades, i de baixa productivitat.”
“A Espanya tenim immigrants vinguts de l’àfrica, de l’amèrica llatina, d'àsia, de països de l’est d’Europa, tots ells treballadors i famílies a la recerca d’una millora en l’estil de viure, amb ganes d’integrar-se i gaudir de les bondats de noves societats i comunitats” És possible, però,
“Un elevat percentatge d’immigrants té poc interès en integrar-se i ha vingut per treballar uns pocs any, enviar diners a la seva família, fer estalvis i retornar al seu país d’origen”.
Fins aquí la petita mostra de comentaris en els debats sobre moviments migratoris. Tots els comentaris tenen una part de raó, solament en part, fàcilment verificable amb algun exemple personal tret de l’entorn viscut pels assistents. Inclús els comentaris que podem classificar com a racistes o xenòfobes es permeten el luxe d’aportar experiències viscudes en els seus barris, en el treball … és fàcil donar exemple de testimoni donat la gran quantitat de població estrangera, hi ha de tot.
Tenim, doncs, que a Espanya s’ha superat la xifra del 12% de població estrangera, no és cap volum important sinó fos per la concentració d'aquests col·lectius de treballadors immigrants en zones que destaquen per la seva activitat econòmica i la necessitat d’allotjar-se en habitatges barats, donat que els seus salaris són baixos i del tot insuficients per pagar el lloguer d’habitacions o de pisos.
A Catalunya, i pel seu dinamisme econòmic, s’ha arribat i superat el 17% de població estrangera, un percentatge que en alguns barris de les grans ciutats, o poblacions de la seva perifèria, els immigrants estrangers superen el 20%. En aquests casos, el risc de conflictes socials és elevat.
Catalunya ha rebut diverses onades d'immigrants en el Segle XX. A l'any 1900, la població de Catalunya era, aproximadament, d’uns dos milions d'habitants. A l’any 1970, la població superava els cinc milions gràcies a una explosió demogràfica natural i també a un important augment dels immigrants econòmics vinguts d’altres zones del sud d'Espanya. A l’any 1990, als immigrants d’origen espanyol s’hi van començar afegir els estrangers. A l’any 2001, la població estrangera va començar a augmentar considerablement: europeus, asiàtics, africans i sud americans.
CATALUNYA, població per nacionalitats, en milers, segon trimestre
Font INE, IDESCAT
Anys Total Espanyols Estrangers
2002 6.406 6.050 357
2008 7.296 6.201 1.077
2013 7.383 6.332 1.050
2019 7.525 6.521 1.004
2023 7.876 6.492 1.384
Quan es parla de les conseqüències dels moviments migratoris, s’acostuma afirmar que els conflictes socials redueixen la seva incidència i perillositat en els països d’origen dels immigrants, exportant els conflictes als països receptors o d’acollida, desenvolupant-se situacions de racisme i xenofòbia, sobretot si la pressió dels salaris a la baixa implica un important descens dels ingressos de la població autòctona, més el plus negatiu d’incertesa laboral que s’origina i el desplaçament de professionals i de llocs de treball, provocant una fugida del talent a països rics i desenvolupats.
Catalunya tenia 406.679 ciutadans residents a l’estranger el 1 de gener de 2025, segons l’INE i IDESCAT. Són unes 20.000 persones més en un any, un augment del 5,2%. En els darrers anys, tenim un increment interanual de població del 3,3% que ha emigrat a l’estranger. A Catalunya hi ha una relació, no desitjada per ningú, entre immigració i emigració. En gran part, alimentada per l’alta incidència del sector econòmic del turisme amb els seus salaris insuficients i baixa productivitat, i la poca inversió en el sector industrial, això provoca una caiguda de llocs de treball qualificats amb elevada productivitat i salaris alts, la qual cosa obliga a la població qualificada a emigrar a països desenvolupats.
En qualsevol cas, cal evitar una concentració territorial d’excessiva immigració, en espais masa reduïts, donat que podria provocar la seva autoexclusió, com ja ha succeït a Catalunya. A més a més, posar en perill la pròpia identitat d’un país o zona geogràfica és altament perillós i conflictiu. Cal articular polítiques integradores i cohesionar immigrants i autòctons amb l'objectiu de formar una nova comunitat i convivència.
Amagar el drama demogràfic no serveix de res, i per això en el futur pinten bastos. Una primera i urgent mesura a Catalunya seria l’augment del salari mínim i reduir la contractació temporal que facilita a les empreses funcionar amb retribucions econòmiques del treball del tot insuficients per permetre una vida digna. En qualsevol cas, a Espanya hi ha una certa tradició en emigrar i exportar el seu talent i emprenedoria a països que destaquen per tenir unes institucions realment democràtiques, modernes, justes i racionals.
2.- Crisi econòmica, atur i altres indicadors de l’estat del malestar
2.1.- Introducció: El miratge, la il·lusió i l'engany
Portem mig segle amb èpoques d’expansió econòmica, seguides d’una crisi amb una forta presència d’aturats i el volum d’aquests darrers sempre és cada cop més alt. És a dir, sembla que hi ha una relació entre desenvolupament econòmic i augment de les víctimes de l’atur.
La darrera crisi dels anys 2008 a 2015, té un format de “miratge”, amb crèdits a baix interès per facilitar la compra d’habitatges, la qual cosa engresca a les famílies a imitar a les classes socials mitjanes, amb la corresponent “il·lusió” per l’augment del seu estatus social i, en pocs anys, descobreixen que han estat víctimes d’un “engany” (el boom immobiliari) en tornar a les misèries de l’atur, més la pèrdua de l'habitatge que ha baixat el seu valor i ha resultat ser una mala inversió que els ha portat vergonya, desgràcia, problemes familiars i malestar general. No ha estat cap novetat, la història de l’atur, l’expulsió del mercat laboral dels col·lectius no qualificats i dels majors de 45 anys, i les misèries es va repetint, crisi rere crisi, seducció i frustració.
2.2.- Espanya: estadístiques de població activa i aturats, volum i taxes, dades d’INE
A Espanya, en els darrers 50 anys, les xifres de l’atur, o de la recerca de feina, sempre han estat altes si les comparem amb altres països d’Europa. L’activitat econòmica és feble i incapaç de crear llocs de treball suficients, per aquesta raó tenim una tradició com a país amb força emigració, a més d’un accés de població situada a les estadísticas de població inactiva. Les polítiques de flexibilització del mercat de treball no han funcionat i tant la contractació temporal, com la jornada de dedicació parcial, o les jubilacions anticipades o prejubilacions o els baixos salaris, no han evitat que la nostra taxa d’atur hagi arribat a ser la més alta de la Unió Europea.
A la Taula 1 podem observar les xifres de la població activa (ocupats+aturats), volum de l’atur, i les taxes d’atur i d’activitat:
Taula 1, Espanya, població activa, aturada, % atur i taxa d’activitat.
INE, Enquesta Població Activa, 2n trim. anys anotats
Anys | Població activa, en milers | aturats, en milers | Percentatge dels aturats | Taxa d’activitat |
1974 | 13.415’3 | 298’8 | 2,23 % | 52 % |
1977 | 13.039’6 | 680’1 | 5,21 % | 48,68 % |
1985 | 13.196’7 | 2.892’2 | 21,92 % | 47,32 % |
1990 | 14.994’7 | 2.438’2 | 16,26 % | 49,31 % |
1994 | 15.490’6 | 3.762’9 | 24,29 % | 49,13 % |
2002 | 18.870’0 | 2.103’3 | 11,15 % | 54,48 % |
2008 | 23.032’6 | 2.385’7 | 10,36 % | 60,07 % |
2009 | 23.293’4 | 4.139’6 | 17,77 % | 60,30 % |
2013 | 23.207’9 | 6.047’3 | 26,06 % | 60,00 % |
2018 | 22.834’0 | 3.490’0 | 15,00 % | 58,00 % |
2023 | 24.066’0 | 2.808’0 | 11,00 % | 58,00 % |
2024 | 24.440’0 | 2.755’3 | 11,27 % | 58,90 % |
Durant les èpoques d’expansió econòmica recuperem llocs de treball perduts, però són insuficients. Inclús sovint són de baixa qualitat, inestables i mal pagats, doncs s’ha prioritzat el negoci fàcil (com el turisme) o projectes amb inversions que permeten una ràpida recollida dels beneficis i que tenen poc a veure amb una productivitat real i molt amb l’especulació, la informació privilegiada i l'abús del poder del mercat.
Durant les crisis s’observa la dinàmica d’enviar a l’atur a col·lectius vulnerables (majors de 45 anys, joves, dones, no qualificats), alguns com els majors de 45 anys i els no qualificats, són expulsats del mercat de treball, rebutjats per les empreses per raons d’edat o per manca de coneixements i experiències laborals. Classificats com a inactius, realitzen feines en negre dins de l’economia submergida.
A la Taula 1 observem xifres d’atur en els anys anotats. Durant els anys 1974-1985 tenim una crisi que registra un volum de desocupats que arriba als 2,8 milions d’aturats. L’etapa expansiva 1985-1990, solament aconsegueix reduir els desocupats en 450 mil llocs de treball, del tot insuficient. En els anys 1990-1994, tenim una altra crisi i l’atur continua creixent fins la quantitat de 3,7 milions de persones en situació d’aturades a conseqüència dels dèficits en la contractació laboral. En els anys que segueixen anirem reduint l’atur, fins l’any 2002 amb 2 milions de registrats que busquen feina i no la troben malgrat que ja havíem entrat en una època favorable al bon funcionament dels mercats.
Resulta, però, que esclata una dinàmica importadora de mà d’obra barata de les amèriques per part d’agents situats a Espanya. Tota una sorpresa si observem la xifra de l’atur. Una importació massiva de mà d’obra no qualificada per ocupar llocs de treball amb baixa remuneració i escassa productivitat, i que pressionarà els salaris a la baixa, afegirà precarietat a la contractació i augmentarà la por a la inestabilitat laboral.
Entre els anys 2002 i 2009 la població activa espanyola augmentarà en 4,4 milions ( 4.423.400 persones en edat de treballar situats o a la xifra d’ocupats o a la d’aturats). Observem també un augment a la taxa d’activitat. Òbviament, la crisi del 2009-2015 ens proporcionarà un record de l’atur registrat a Espanya: 6 milions sense feina l’any 2013, un 26,06 % de taxa d’atur, 1 de cada 4 actius s’ha quedat sense contracte de treball. Tot un desastre ocupacional.
Posteriorment, les xifres de l’atur aniran reduint-se, a l’espera de la propera crisi, malgrat la baixada continuarem a la cua de les dades ocupacionals de la Unió Europea. Donem la imatge d’una economia tan inestable com precaris són els llocs de treball del seu mercat laboral. I encara no hem dit res dels salaris baixos i de l'emigració a l’estranger de la població autòctona qualificada. Aquí destaca la contractació de mà d’obra barata, poc o gens qualificada i menys productiva, amb salaris que no permeten ni llogar pisos o pagar habitacions. Solament ho pot explicar l’aposta pel turisme de masses i, en general, facilitar la gestió econòmica del sector serveis de poca volada.
3.- Europa: dades EUROSTAT, aturats i taxes d'activitat
L'EUROSTAT (Oficina Estadística de la Unió Europea) publica mensualment euroindicadors, entre ells el volum d’aturats i la taxa d’atur, ho anotem a la Taula 2, són dades del mes de maig de l’any 2024:
TAULA 2 maig 2024 | Taxa d’atur | Població aturada en milers |
Zona euro | 6,4 % | 11.078 |
Unió Europea | 6,0 % | 13.200 |
Alemania | 3,3 % | 1.467 |
Països Baixos | 3,6 % | 367 |
Irlanda | 4,0 % | 112 |
Austria | 5,0 % | 237 |
Rumania | 5,4 % | 452 |
Dinamarca | 5,8 % | 188 |
Portugal | 6,5 % | 351 |
Itàlia | 6,8 % | 1.753 |
França | 7,4 % | 2.304 |
Grècia | 10,6 % | 505 |
Espanya | 11,7 % | 2.861 |
La taxa d’atur d’Espanya pràcticament duplica la de la Unió Europea i anota la xifra d’aturats més alta del llistat de països: 2,8 milions de desocupats.
Anem ara a la Taula 3, amb la "taxa d'activitat" d’un llistat de països europeus, facilitada també per EUROSTAT, amb dades de 2023 i 2024:
Suïssa | 83,9 % | 2024 |
Islàndia | 82,0 % | 2024 |
Malta | 81,3 % | 2024 |
Alemània | 79,9 % | 2024 |
Suecia | 79,0 % | 2024 |
Regne Unit | 77,9 % | 2024 |
Austria | 77,6 % | 2024 |
República Txeca | 77,1 % | 2024 |
Països Baixos | 76,1 % | 2024 |
França | 74,5 % | 2024 |
Dinamarca | 73,8 % | 2024 |
Noruega | 72,7 % | 2024 |
Finlàndia | 70,8 % | 2024 |
Bèlgica | 70,3 % | 2024 |
Hungria | 68,0 % | 2024 |
Itàlia | 66,9 % | 2024 |
Rumania | 66,9 % | 2023 |
Irlanda | 65,6 % | 2023 |
Albania | 63,9 % | 2023 |
Portugal | 61,0 % | 2023 |
Espanya | 58,9 % | 2024 |
Aquí, Espanya, també va a la cua dels auroindicadors. La xifra que facilita ens diu que del total de la població en edat de treballar, solament un 59% participa o amb una contractació laboral registrada o amb una situació d’atur controlada i anotada per les autoritats laborals. La resta, un 40% consten dins les xifres de la població inactiva juntament amb jubilats, escolaritzats menors d’edat i discapacitats per realitzar un treball remunerat, entre d’altres col·lectius.
Per què succeeix això? Salaris baixos? Economia submergida? La precarietat laboral? … millor recollir més informació abans de contestar.
© Raül Blesa Arcarons
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Muchas gracias por su comentario.