13. L'atur de llarga durada dels més grans de 45 anys

13. L'atur de llarga durada dels més grans de 45 anys

© Raül Blesa Arcarons

1. Introducció

2. Guanyar el món i perdre l'ànima: l'exclusió dels més grans de 45 anys

3. Els efectes perversos de la "modernitat"

4. Els elevats costos de la requalificació

5. L'educació en valors i actituds

6. La dignitat humana

7. Perspectives

1. Introducció

Recordem que per atur de llarga durada s'entén els cercadors de feina que fa més d'un any que són a les files dels desocupats. Les persones més grans de 45 anys són víctimes de la discriminació en la contractació laboral per raó de la seva edat i formen una borsa d'aturats de llarga durada que va en augment i són, a més a més, expulsats del mercat de treball. Situats, molts d'ells, a les estadístiques dels inactius amb edat laboral, tenen voluntat de treballar, però no troben feina perquè no hi ha llocs de treball per a les persones d'edat madura o avançada.

2. Guanyar el món i perdre l'ànima: l'exclusió dels més grans de 45 anys

Hem denunciat la manca de transparència en el procés de selecció de personal i hem insistit que s'amaguen massa coses sobre els criteris que configuren les decisions dels nostres empleadors. Però hi ha excepcions, és el cas dels més grans de 45 anys, aquí la transparència és total. Al col·lectiu d'edat avançada ni se'l menteix ni se li amaga res, perquè ni tan sols té l'oportunitat de participar en el procés de selecció. No hi ha cap entrevista ni cap prova. Se'l rebutja d'entrada, a la fase de reclutament. Els seus noms no consten a les llistes de possibles candidats a un lloc de treball.

D'una banda, molts anuncis solen especificar l'edat dels possibles candidats i, generalment, no acostumen a sobrepassar els 35 anys. D'altra banda, a les demandes canalitzades a través d'intermediaris del mercat laboral també apareixen exigències que exclouen candidats d'edat avançada, com ara la citada de l'edat límit i d'altres referents a la mobilitat. A més, els mateixos intermediaris renuncien a proposar a les empreses candidats més grans de 40 anys perquè sabien per experiència que és perdre el temps.

Si els treballadors d'edat avançada envien els currículums a les empreses, van a la paperera. Es pot comprovar fàcilment mitjançant una simulació de cerca de feina. Feu un llistat amb 75 empreses i el dividiu a l'atzar en tres grups de 25. A totes les empreses se'ls envia un currículum estàndard, però en el primer grup s'anota l'edat de 25 anys en el currículum, en el segon grup d'empreses l'edat de 35 anys i en el tercer s'escriu una edat de 45 anys. El jove de 25 anys rebrà una desena de respostes d'agraïment per oferir els seus serveis a l'empresa i se li comunicarà que se'l tindrà en compte a la propera selecció de personal. El treballador de 35 anys també rebrà una mitja dotzena de respostes en el mateix sentit. El nostre cercador de feina de 45 anys tindrà la desagradable sorpresa de no rebre cap resposta.

No és un problema de mala educació per part de les empreses. El seleccionador de personal pensa que no té cap sentit donar-li esperances si la societat accepta l'exclusió com una cosa perfectament normal. La comunitat fa molt de temps que no condemna els comportaments poc ètics amb relació als treballadors d'edat avançada i, per tant, l'empleador no s'ha d'avergonyir de les seves decisions. No hi ha motius per amagar res, podem practicar l'exclusió amb transparència absoluta. Ja hem decidit entre tots que la insuficient ocupació creada és per a altres col·lectius. A l'empresa li va de meravella perquè així paga salaris més baixos; les famílies es tranquil·litzen perquè veuen més oportunitats per als fills; el poder, els polítics i les autoritats prefereixen tenir els joves lluny dels carrers i subjectes a les empreses, o emigrant. Tot això té un preu, però no ho paguen els que acabo de citar, ho paguen els exclosos.

L'acceptació social de l'exclusió –la complicitat, per ser més correctes– assoleix unes dimensions tan elevades que empreses amb beneficis econòmics han acomiadat amb total impunitat persones de més de 45 anys. Abusant dels expedients de regulació d'ocupació, han incentivat les baixes de l'empresa dels més grans de 45 anys, han prejubilat els treballadors i han fet jubilacions anticipades sense cap escrúpol i traslladen els costos a la comunitat: es redueixen els ingressos per cotitzacions a la Seguretat Social, per la retallada dels anys de cotització, i augmenta la despesa perquè s'anticipa la percepció de les prestacions. Tot això a càrrec dels ciutadans i en benefici dels accionistes de les empreses.

L'expulsió del mercat laboral dels més grans de 45 anys sintetitza el malbaratament general de recursos que es practica a la nostra societat. Malbaratament i, alhora, injustícia: descapitalització del nostre capital humà i més desigualtat social. Amb frivolitat retallem la vida útil de molts treballadors i menyspreem la seva experiència i coneixements. Segons sembla, a Espanya li sobren treballadors amb maduresa i habilitats. Tenim la taxa més baixa d'activitat econòmica de la Unió Europea i, en part, ens permetem el luxe de fer fora del mercat a un segment dels nostres actius ocupats i formats.

D'altra banda, no fa ni quatre dècades teníem clar que la marginació es reprodueix i els fills dels pobres continuaran sent pobres per manca d'oportunitats. Actualment, alguns col·lectius socials perfectament cohesionats al teixit social del país, cauen en la marginació des de la integració. Amb la complicitat de molts, assistim a l'empobriment de moltes llars quan arriba el dia que el cap de família deixa de ser un adult jove i arriba als 45 anys. Passa en les crisis i continua passant.

Un cop més, molts intenten guanyar el món simulant no veure el què està passant. Creuen que se salvaran i no els arribarà la desgràcia. Desconeixen la història del Segle XX. Els ambiciosos de poder i diners no tenen límit i mai no estan satisfets: Comencen per violar els drets d'un col·lectiu social o d'un grup ètnic i acaben per anul·lar els drets de la societat sencera. Han començat a enriquir-se a costa dels uns i acabaran per empobrir-nos a tots. Mentrestant anirem perdent l'ànima al llarg del procés.

3. Els efectes perversos de la "modernitat"

Les noves tecnologies, les noves formes d'organització del treball, les fusions d’empreses i els moviments de capital en un mercat globalitzat, tot això, més la crisi, és utilitzat per reduir costos de producció i millorar la productivitat de les empreses; però millorar la productivitat no implica necessàriament ni més qualitat del producte o servei ni més ocupació, en alguns casos pot passar tot el contrari: pitjor qualitat i menor volum de contractació laboral. També es pot donar una substitució de la mà d'obra, acomiadar els uns i contractar els altres amb salaris més baixos i pitjors condicions de treball. Òbviament, aquestes tendències de l’actual model de mercat de treball no afecten a tota la població activa.

Les grans empreses són les úniques que disposen de recursos per dissenyar una estratègia i configurar el futur; un futur amb menys mà d'obra, amb tecnologia que substitueix el treball humà pel treball màquina, i amb costos inferiors en les primeres matèries o en els serveis prestats per tercers. Pot passar que l'estratègia dissenyada tendeixi a eliminar la possible competència d'altres empreses i ocupar una posició de monopoli o oligopoli. Es diu que amb això exerceixen la competitivitat i milloren posicions al mercat.

Les petites i mitjanes empreses i els treballadors, en general, per manca de recursos o escassa organització, van a remolc i sense capacitat de construir alternatives pròpies amb què oposar-se als canvis produïts per les estratègies de les grans empreses. Exerceixen una funció subalterna i situada exclusivament al present; el futur és tota una incògnita i no tenen cap altra opció que desenvolupar una activitat econòmica concretada en accions per sobreviure. Aquí la competitivitat no és per millorar posicions en el mercat sinó per resistir, sovint amb precarietat, i no ser expulsat. No tots ho aconsegueixen i molts són els exclosos.

El vertiginós ritme del canvi imposat principalment per les noves tecnologies accentua la inadaptabilitat de cada vegada més empreses i més treballadors. En aquestes circumstàncies, el model de mercat actual no és vist com el millor instrument per assignar recursos, sinó que massa sovint el veuen com un espai més de la discriminació exercida pels més forts. La por de perdre i la por de no estar substitueixen els clàssics motivadors per treballar i crear riquesa.

La cua dels aturats més grans de 45 anys no condueix en molts casos a l'ocupació i les qualificacions professionals són només un aspecte del problema. L'atur de llarga durada dels treballadors en edat madura, així com la seva exclusió del mercat, entès com a problema social, només té uns 35 anys d'història, i per a la sociologia del treball és gairebé una novetat i una nova forma de discriminació.

4. Els elevats costos de la requalificació

El concepte de no qualificat sol aplicar-se a persones sense estudis i amb escassa formació en el treball o reduïda experiència laboral. Però el ritme de la "modernitat" és tan gran que persones amb estudis i/o llarga experiència laboral són considerats no qualificats. El mercat exigeix ​​constantment nous coneixements sobre sofisticats processos de producció, de productivitat elevada, que deixen inservibles i obsolets els vells coneixements.

La novetat no consisteix en l'atur o pèrdua de vells oficis produït pels canvis tecnològics. La desocupació estructural, atribuïda a les noves tecnologies, és tan vella com la revolució agrícola del Neolític quan les societats agrícoles expulsen de les seves terres les comunitats de pastors. La novetat és l'elevat ritme del canvi i els costos importants de formació per reciclar o requalificar els treballadors. A més, en el Neolític els pastors podien emigrar a les terres altes, però en el nostre cas no és tan fàcil l'emigració quan l'afectat té més de 45 anys.

Fa uns seixanta anys, les cadenes de producció de la indústria no exigien coneixements excessius als nous treballadors i fins i tot els immigrants sense estudis, nouvinguts o expulsats del camp, eren perfectament adaptables. La formació específica que els proporcionava l'empresa tenia tres característiques: no era excessiva i s'adquireix l'aprenentatge en poques setmanes; no exigia una educació bàsica ni cultura general significatives; i, el que és més important, el cost era fàcilment recuperable per l'empresari. L'empresa podia invertir recursos per a la formació específica dels seus treballadors atesa la seguretat d'amortitzar la despesa amb la productivitat obtinguda a curt o mitjà termini.

D'altra banda, les cadenes de producció han desqualificat els treballadors, molts d'ells van entrar-hi sabent llegir i escriure, però al cap de 15 o 20 anys, perden el lloc de treball i surten de la cadena sense els escassos coneixements bàsics que havien aportat inicialment. Les empreses industrials no han invertit recursos per a la formació continuada dels seus treballadors.

La requalificació d'aquests treballadors implica un cost que les empreses no estan disposades a pagar. Els nous llocs de treball exigeixen una certa dosi d'educació general bàsica i, en molts casos, una formació específica en les noves tècniques que recentment han anat apareixent al mercat i, insisteixo, a un ritme desconcertant. L'aprenentatge requereix molt més temps atesa la complexitat; a més, el problema s'accentua si hi ha un dèficit important en formació bàsica i escassos o nuls hàbits d'estudi.

Si en prou feines hi ha temps per amortitzar les inversions en nous equips, maquinària i instal·lacions, tampoc no tenim gaire termini per amortitzar la despesa de l'empresa en capital humà i traslladen els costos a la societat. En aquestes circumstàncies, tenim una taxa d'atur important de llarga durada entre els treballadors adults ja madurs i que va en augment a mesura que es precipiten el canvi tecnològic i les crisis. El passat creixement econòmic a Espanya, entre 1996 i 2007, no va aconseguir crear prou ocupació per absorbir aquest grup d’aturats i van ser enviats a les llistes de persones "voluntàriament" inactives i, per tant, van acabar per ser considerades com a població que no desitja treballar quan en realitat se'ls havia expulsat del mercat laboral. En els nostres dies continua passant el mateix.

Cap empresari creu que li sigui possible recuperar les seves inversions en el capital humà de l'empresa, llevat dels joves. Quan els treballadors ja superen una certa edat, fins i tot es parla dels 35 anys, els empresaris no invertiran en millorar els coneixements d'una plantilla ja entrada a la maduresa laboral, preferiran continuar contractant joves acabats de sortir dels centres d'educació general i formació professional i invertir els seus recursos en maquinària més sofisticada i productiva. La reforma de la legislació laboral farà la resta: possibilita un acomiadament barat o sense indemnització.

5. L'educació en valors i actituds

El drama dels treballadors d’edat madura no acaba en els seus escassos coneixements en tècniques modernes o en què es dubti de l'eficiència d'invertir-hi recursos per millorar-ne les seves capacitats. La competitivitat i la productivitat són dos conceptes que van més enllà de la potencialitat productiva de les noves tecnologies i de les noves habilitats tècniques dels treballadors. Ser competitiu i millorar constantment la productivitat implica una nova manera de pensar i ser. Si els valors i les actituds de la nostra personalitat no s'adapten a la “modernitat”, les nostres possibilitats d'avenç professional es veuen reduïdes i, fins i tot, podem ser exclosos del mercat de treball.

Un treballador de mitjana edat sol tenir una sòlida escala de valors sobre el treball i unes actituds laborals madurades al llarg de la seva vida professional. D'un treballador adult o d'edat madura se sol dir que té “memòria laboral”. Hi ha memòries laborals que són considerades negatives pels nous empresaris i joves executius. Sectors o subsectors industrials i de serveis han passat per crisis i conflictes; a més, les grans i mitjanes empreses tenien convenis col·lectius objecte de negociacions periòdiques no precisament harmonioses. En molts casos, la presència sindical era important. Les condicions laborals i la normativa legal formava part de la vida a l'interior i a l'exterior de les empreses. Els treballadors adquirien una cultura sobre els drets que els protegien. Aquesta "memòria laboral" es pot considerar negativa per a la productivitat i la competitivitat en una economia globalitzada on la cultura laboral de l'Estat del benestar és, segons l'opinió de neoliberals i alguns empresaris, una barrera al seu actual model de creixement econòmic.

6. La dignitat humana

Estar a l'atur sempre és desagradable i mal vist. Amb el temps, i després de diversos fracassos en la recerca de feina, apareix l'angoixa i el sentiment de culpabilitat, també el desengany davant d'una societat que no fa possible el dret al treball. Pot arribar un moment en què qualsevol possible oportunitat és rebutjada per por d'un nou fracàs. En qualsevol cas, l'edat de l'aturat fa les coses molt diferents.

D’un jove sense feina diran que és algú que no té sort, o diuen que espera una oportunitat laboral que, tard o d'hora, apareix; pensen que les empreses se n'adonaran de les seves qualitats. No se sol dubtar de les capacitats per treballar d’un jove. Potser s'afirma que encara s'ha d'espavilar una mica més, però no se li negaran els atributs professionals. Si porta uns anys saltant d'empresa en empresa i amb contractació precària, es dirà que és perquè va adquirint diferents experiències necessàries per trobar la gran ocupació definitiva. El pare del jove protesta, però sempre acabarà tolerant la situació. La seva mare sempre el justifica i el defensarà davant de les possibles crítiques d'altres membres de la família. El jove sempre troba la solidaritat familiar, una solidaritat que ha evitat que molts dels nostres joves hagin acabat en el marc de la desesperació i la marginació. I el més important, al final, la majoria dels joves troben la seva oportunitat, encara que no sol ser la que havien somiat.

A un aturat de llarga durada més gran de 45 anys se'l considera un fracassat. No només un fracassat com a treballador, també ha fracassat com a responsable d'una família que ha de mantenir amb els seus ingressos. També pot fracassar com a pare o com a mare. Amb la seva desgràcia arrossega tota la família. La família entra en crisi i la convivència és molt dura. El fracàs l’assumeix tots els membres de la família i es dóna un sentiment col·lectiu de culpabilitat i desengany davant d'una societat que els abandona. De l'aturat més gran de 45 anys es pensa que ni troba ni trobarà cap oportunitat perquè no té capacitat per aconseguir una feina. Es dubta fins i tot de les seves possibilitats d'aprendre alguna cosa nova. Qualsevol vici petit, un insignificant defecte de personalitat, una manera de pensar atípica o un costum considerat poc normal, serà utilitzat per culpabilitzar-lo de la seva situació d'atur. Hi ha gent molt cruel. Tot se li torna en contra. Els amics i coneguts l'eviten. El desocupat més gran de 45 anys passa molta vergonya i té por, molts es menyspreen a si mateixos, perden qualsevol esperança i viuen amargats.

Lògicament, en el cas dels més grans de 45 anys, hi ha circumstàncies que accentuen o suavitzen les conseqüències de la seva situació d'aturat de llarga durada: els estalvis, el patrimoni familiar, la salut, el caràcter personal, la reacció d'amistats i familiars - que no sempre és negativa - , l'edat en què s'inicia el procés per arribar a la situació d'aturat de llarga durada, la quantia i la durada de la prestació econòmica per desocupació, la xarxa de coneguts de la professió, els estudis, l'experiència laboral més o menys qualificadora,  etc. Tot això condiciona el procés de deteriorament general de l'aturat i del seu entorn familiar. Molts, els més vulnerables, amb els anys, acabaran en la pobresa i la marginació social.

7. Perspectives

Hom tendeix, per comoditat, a pensar que el problema de l'atur de llarga durada i el drama dels més grans de 45 anys, és només un problema social del present i del futur més immediat. Podem fer-nos il·lusions i creure que només afecta a una, o dues, generacions de treballadors. Podríem ser optimistes, però també hi ha motius per no ser-ho. La qüestió que ens plantegem ara és si les generacions futures continuaran suportant la discriminació i l'exclusió per raó de la seva edat.

Donem per fet que seguirà, fins i tot a més ritme, la internacionalització de les economies i la mobilitat dels capitals, així com la globalització del mercat.

Suposem que les noves tecnologies i el mercat no siguin objecte de control social i, per tant, segueix el desordre econòmic i la manca d'ètica en els  negocis; a més, suposem que la doctrina neoliberal s'incrusta en la societat internacional com a pensament únic. Sota aquests supòsits, no hi ha dubte que continuarà en augment la població d'inadaptables, així com la discriminació, l'exclusió, les diferències socials i la pobresa. Cada vegada tindrem més i més atur de llarga durada entre els més grans de 45 anys. Un segment de la població activa ingressarà a aquest tipus d'atur registrat o a les llistes d'inactius en la mesura que vagi arribant a la maduresa.

Suposem ara que els Estats recuperen el control sobre el mercat i també intenten controlar les noves tecnologies i així suavitzar-ne els efectes negatius; a més, suposem que seguim avançant per la via de la solidaritat i omplim de contingut humà el món de l'activitat econòmica, oposant-nos a la mercantilització de les societats. Sota aquests supòsits podem eliminar la discriminació i l'exclusió en els mercats de treball i l'atur de llarga durada només haurà afectat un parell de generacions.

Però el principal problema és que el comportament deshonest d'alguns agents econòmics condiciona altres agents, de manera que s'estén la manca d'ètica per la necessitat de sobreviure en el model actual de mercat. A més a més, allò que és negatiu i nociu, la moral desviada, la manca d’ètica en l'activitat econòmica, està afectant a altres aspectes de la vida quotidiana: el model de comportament ja no inclou només la gestió dels béns econòmics, s'estén a les famílies i a les persones en totes les relacions de parentiu i d'amistat i també envaeix l'àmbit de la vida política i la cultura. A maximitzar beneficis quantificats en diners, èxit i poder, se'l sol anomenar “mercantilització de les societats”: allò que no té valor econòmic, no té sentit. I en la construcció del coneixement, no hi ha ciència, no hi ha reflexió sobre què es fa i per què es fa, només hi ha tecnologia. Ha desaparegut el bé i el mal.

En definitiva, un món sotmès a alguns valors econòmics desviats. Un món, per cert, totalment allunyat del pensament dels primers economistes liberals, començant per Adam Smith; i molt lluny dels orígens de l'economia liberal preocupada per l'harmonia social i el progrés general de la comunitat. Els liberals dels segles XVIII i XIX no dubtarien a combatre i enderrocar el mal anomenat neoliberalisme o doctrina del “tot s’hi val” per enriquir-se.

Les persones més grans de 45 anys van ser educades dins un sentit transcendental de la vida, ja sigui des de la perspectiva de l'ètica civil o de la perspectiva religiosa, o en totes dues. Se'ls va dir - o ho van intuir per elles mateixes - que l'ésser humà és un ésser que transcendeix la seva pròpia realitat individual i material, que els seus actes, ja sigui d'inspiració social o d'inspiració espiritual, o de totes dues alhora, no són més que instruments al servei del més enllà de la seva pròpia existència. Amb les nostres accions construïm, o el camí cap a una societat més justa per als nostres descendents o l'accés a Déu, o tots dos alhora, i en benefici de la societat i de la humanitat. I així se'ns va dir, i ho vam anar acceptant de bon grat, que la família és important, que els amics també ho són, que és important la justícia i la igualtat, també la llibertat i la veritat. Tota una varietat de valors socials i humans, morals i ètics, que havien d'influir i condicionar la nostra conducta, precisament, per poder transcendir i així, en definitiva, assolir l'harmonia a la societat o en Déu, o en tots dos alhora. En aquest marc de valors, el treball, els diners i el poder són instruments al servei de la transcendència, no són objectius finals.

El model de mercat propugnat pel neoliberalisme: màxima productivitat al mínim cost, amb beneficis il·limitats i sense control social, anul·la el sentiment de transcendència, bloqueja la intuïció del més enllà, tant social com espiritual i instal·la la materialitat immediata de l'èxit individual en els nostres actes i pensaments. Aquest model de mercat implica el bescanvi quotidià, el parentiu utilitari, l'amistat interessada, les relacions amb factura, la vida calculada, les il·lusions quantificades, la moral fluctuant, els compromisos canviables i l'ètica del delinqüent o corrupte. Aquí, la feina, els diners i el poder són objectius finals.

La desocupació dels més grans de 45 anys i la seva expulsió del mercat de treball, es pot explicar, també, com una aturada ideològica, un tipus d'atur inherent a una manera de pensar i de ser, de concebre el món com una màquina de fer diners i proporcionar poder, una ideologia que impossibilita l'adaptació del col·lectiu. Diuen que les persones grans no s'adapten i les empreses prefereixen els joves. Evidentment, els joves encara no han tingut temps per intuir o captar el sentit de la transcendència humana.

Diuen que l'actual model de mercat és insostenible per dues raons, la raó que proporciona la perspectiva ecològica i ens parla de la impossibilitat de seguir amb el creixement material actual atès que destrueix la Terra, i la raó que proporciona la perspectiva de la transcendència del ser i assegura que l'ésser humà no podrà viure en la materialitat immediata de l'èxit individual, més quan això implica eliminar la transcendència social i enderrocar el progrés i el benestar futur de la nostra comunitat.

© Raül Blesa Arcarons