33. Els neoclàssics i Keynes

© Raül Blesa Arcarons

Pàgina 33: Els neoclàssics i Keynes

1. Els neoclàssics: el reforç del paradigma individualista

1.1 El marginalisme

1.2 El mercat de treball neoclàssic

1.3 Atur voluntari i plena ocupació

1.4 Alfred Marshall, un nou concepte de l'home: l'home empresa

1.5 Les suposades bondats de la concurrència

2. Keynes: incertesa, equilibri i atur involuntari

2.1 El mercat de treball keynesià

3. Síntesi comparativa entre els neoclàssics i Keynes

1. Els neoclàssics: el reforç del paradigma individualista

Al llarg de la segona meitat del segle XIX s'assisteix a una expansió de l'activitat econòmica: la revolució industrial arriba a altres països del continent europeu i de l'americà i, a més, els països industrialitzats competeixen per colonitzar tot el món. D'altra banda, les previsions pessimistes de Ricardo i Marx no es compleixen sobre les conseqüències de l'acumulació de capital i de la reducció de la taxa de beneficis. És una etapa de prosperitat malgrat les crisis periòdiques per sobreproducció. El sistema econòmic dóna una imatge de mecanisme perfecte que se sap cuidar per ell mateix.

En aquest entorn, el pensament econòmic es reformularà. La reforma neoclàssica millorarà els pressupostos mecanicistas de Smith, reforçant el paradigma individualista i presentarà el mercat com a millor assignador dels recursos econòmics. Tot i que oblidant-se, en part, de l'harmonia i de totes les bones intencions d'Adam Smith en relació amb la justícia i la distribució de la riquesa.

Els neoclàssics eliminaran de la teoria econòmica els elements historicistes com la formació i el comportament econòmic de les classes socials, així com la relació social entre aquestes; també eliminaran en l'elaboració de les anàlisis els elements institucionals com la propietat privada. Els neoclàssics fonamenten els seus arguments amb concepcions ahistòriques per tal de proporcionar a la ciència econòmica una imatge més propera a les ciències naturals i així, d'aquesta manera, dotar-la d'un blindatge més efectiu del que ja li havia donat Adam Smith i els seus successors més immediats. Quan dic blindatge més científic per eliminar els problemes derivats de les institucions de la propietat i de les relacions socials, em refereixo a un nucli dur de concepcions preanalítiques de difícil refutació científica i basat en un abús del concepte "natural" en el comportament de l'home.

L'anglès W.S.Jevons, a la seva principal obra publicada el 1871; l’austríac C. Menger, també el 1871, i el francès L.Walras el 1874, tots tres, independentment, van formular les bases de la nova escola, mitjançant l'articulació del marginalisme. Tot i això, serà Alfred Marshall el que millor desenvoluparà el nou model de mercat i de comportament econòmic.

1.1 El marginalisme

Els economistes han utilitzat dos conceptes de valor; d'una banda, el valor treball d'una mercaderia, proporcionat per la quantitat de treball que calia per a la fabricació, és a dir, el cost de producció; i, per altra banda, el valor de la utilitat que el producte ofereix al consumidor. Teòrics com Smith, Ricardo i Marx consideraven que era la quantitat de treball la que proporciona el seu valor a les mercaderies o el preu de les mateixes. En canvi, per als neoclàssics és la utilitat d'aquestes mercaderies el que en constitueix el preu.

Per als clàssics, el valor treball d'un producte o servei és el valor que ve determinat pels costos de producció, entesos com a unitats de treball pagades directament en forma de salaris o acumulades en el temps i que en forma de capital reben la seva compensació mitjançant rendes de capital o beneficis empresarials.

Els neoclàssics o marginalistes, quan analitzen el mecanisme de la formació de preus al mercat, parteixen de la utilitat que el producte ofereix al consumidor i que es reflecteix en la demanda de cada article i pel cost de produir la mercaderia. Consideren que la utilitat és la característica dels béns econòmics per satisfer les necessitats del consumidor. I s'anomena utilitat marginal la satisfacció que proporciona al consumidor l'ús de la darrera quantitat d'un bé. El concepte és important perquè el preu de mercat, segons la teoria marginalista, vindrà determinat per la utilitat marginal o la satisfacció que proporciona la darrera unitat consumida del bé. La teoria parla de béns econòmics, és a dir de béns escassos per satisfer necessitats.

Els oferents i els consumidors són agents econòmics, l'actitud i el comportament econòmic dels quals està regit per la maximització d'utilitats o l'optimització de beneficis. D'altra banda, el consumidor pagarà menys per les últimes unitats d'un bé que per les primeres i els oferents hauran de baixar els preus si volen vendre’n més. El preu en equilibri del mercat serà aquell on coincideixin les utilitats marginals d'oferents i consumidors.

Anoteu que la necessitat, l'escassetat i el cost de fabricació determinen el preu d'un producte o servei. Se suposa que la necessitat depèn del consumidor, l'escassetat depèn de la quantitat disponible del bé que cal consumir i el cost de fabricació dependrà del preu dels recursos utilitzats per a la seva fabricació. Finalment, anoteu també que el consumidor i les seves necessitats, així com la seva suposada capacitat d'elecció, adquireixen una importància central en la teoria marginalista, la qual ja no parla de classes naturals que es reparteixen la riquesa creada, sinó d'agents econòmics, de individus amb les necessitats de béns escassos. El comportament econòmic dels consumidors és el mateix que trobem a les empreses: els consumidors maximitzen les seves utilitats i optimitzen els beneficis.

Resumint, el marginalisme és la teoria subjectiva del valor i es fonamenta en l'anàlisi de la utilitat marginal. Substitueix l'anàlisi del valor treball per la teoria del valor utilitat: el preu no correspon a les hores de treball, sinó a la utilitat marginal que proporciona als consumidors la mercaderia produïda. Els beneficis econòmics que proporciona l'activitat empresarial no són una funció del procés d'apropiació indeguda de la plusvàlua o l'explotació del treballador; els beneficis empresarials s'obtenen per la seva aportació al procés productiu i són iguals a la productivitat marginal que aporta la seva gestió i eficiència. Per acabar, la maximització de l'interès individual ens condueix a la maximització de l'interès col·lectiu, així com a la racionalització de l'activitat econòmica de la societat. Veurem quina és la repercussió de tot això en el mercat de treball.

1.2 El mercat de treball neoclàssic

Segons aquest enfocament teòric, el consumidor de treball és l'empresari, també se'l denomina "demanda de treball". Com que el consumidor es converteix en el sobirà, és l'agent actiu del mercat de treball, més si tenim en compte que posseeix el capital o els béns de producció.

Els oferents són els treballadors, també anomenats oferta de treball. Ofereixen les habilitats innates o les capacitats adquirides o els coneixements tècnics, o tot alhora, i ho lloguen a l'empresari a canvi d'un salari.

El preu del treball, o salari, es forma en el mercat, de la mateixa manera que el preu de qualsevol altre producte o servei. Amb la concurrència de múltiples oferents i consumidors s'arriba a un salari o preu d'equilibri. Sempre sota el supòsit que cap dels nombrosos agents econòmics, individualment considerats, té prou poder per influir i alterar el mecanisme de formació automàtic i equilibrat de preus i salaris.

El cost de l'oferta de treball és igual al preu per pagar el manteniment del treballador més el preu de la formació necessària per fer la feina en el lloc de treball. Com que l'oferta procura maximitzar les seves utilitats, qualsevol inversió en millorar les seves capacitats –les del treballador– serà considerada com a capital que ha de rebre una compensació.

La demanda de treball és una demanda derivada del consum de béns i serveis en general, l'empresari tindrà necessitat de més treballadors a mesura que augmenta la demanda dels productes que fabrica o serveis que realitza. Però el preu que estaria disposat a pagar per aquest treball addicional, ha de ser tan gran que, la utilitat marginal o benefici marginal que li proporcionés, fos superior a zero. Si el salari que paga pel lloguer d'unes habilitats en forma de treball humà és superior al benefici marginal que obtindrà, no contractarà i preferiria no utilitzar una força de treball amb què perdria diners.

Si la demanda de béns i serveis baixa, l'empresari necessitarà menys força de treball i reduirà la contractació de treballadors. Això suposarà un excés d'oferta de treball, però l'excés d'oferents al mercat de treball es regularitzarà automàticament amb el descens del preu del treball o dels salaris. Amb salaris més baixos, la utilitat marginal o benefici marginal que proporciona la nova contractació serà superior a zero. El model suposa que els salaris poden oscil·lar amb facilitat a l'alça o a la baixa i es poden adaptar a la demanda de treball.

1.3 Atur voluntari i plena ocupació

En aquestes condicions, l'atur és voluntari. El mecanisme de la formació dels preus o dels salaris al mercat indica que, en cas d'un excés d'oferta de treball o d'una reducció de la demanda, es reequilibrarà oferta i demanda de treball mitjançant una baixada dels salaris. Els treballadors a l'atur només han de reduir les seves pretensions salarials per trobar feina.

Se suposa que el salari d'equilibri té la capacitat de buidar el mercat, és a dir, d’assolir la plena ocupació. De la mateixa manera que el preu d'equilibri d'un producte té la propietat de consumir tots els estocs o existències del mateix.

Un altre supòsit important del model afirma que oferents i consumidors tenen prou informació per prendre la decisió més racional possible. Al mercat de treball se suposa una informació suficient sobre salaris i oportunitats d'ocupació.

La racionalitat implica l’imperatiu de la maximització d’utilitats o de l’optimació de beneficis. Es tracta d'un imperatiu psicològic inherent a l'ésser humà i que en guia el comportament en l'adquisició de béns econòmics. Els treballadors cercaran el millor salari i els empresaris el màxim benefici, els principis de l'eficiència i la competitivitat de tots dos determinaran quina part de la distribució de la renda els correspon.

La teoria neoclàssica té una teoria subjectiva del valor (la utilitat marginal) que suposa la llibertat d'oferents i consumidors, tots dos degudament informats, en la presa de decisions al mercat. Se suposa que el treballador i l'empresari actuen lliurement al mercat, negocien amb plena llibertat i és una negociació entre iguals.

Per acabar, totes les convencions institucionals, com ara una llei de salari mínim o els sindicats i la negociació col·lectiva, són obstacles que impedeixen assolir un salari d'equilibri amb plena ocupació. Aquests obstacles són les rigideses del mercat de treball que provoquen la desocupació.

El nivell d'abstracció del model és tal –els supòsits són tants i no provats– que ningú afirma que el mercat neoclàssic pugui existir en la realitat; per altra banda, els fets són molt tossuts i es dediquen a contradir les afirmacions d'aquests economistes. Tot i això, en un proper apartat, dedicat a Keynes, respondrem a les argumentacions de la teoria neoclàssica que acabem d'exposar, mitjançant la utilització de les teories keynesianes sobre els preus, els salaris i la desocupació.

Només voldríem fer un curt comentari sobre l'atur de llarga durada. Si es produeix un excés en la fabricació d'un producte, el fabricant o fabricants poden emmagatzemar-lo i mantenir-lo com a estoc de reserva fins al dia de la seva possible venda. Si la venda no es fa, a causa d'una saturació del mercat o d'un canvi de moda o d'una crisi de la demanda del producte o, potser, d'una recessió econòmica, poden intentar reconvertir-los o reutilitzar-los per a altres fins. Si això tampoc és possible, acabaran per llençar-lo.

A l'atur de llarga durada, els oferents no troben feina i si en troben el salari que reben està molt per sota del cost del manteniment del treballador. Tenint en compte que l'atur de llarga durada també s'està produint en èpoques d'expansió econòmica, la teoria neoclàssica és incapaç d'explicar aquest tipus d'atur que no té res de voluntari i que afecta treballadors amb capacitats que proporcionen una utilitat o benefici marginal inferior a zero. A més, per les seves circumstàncies, la formació de noves capacitats en aquests treballadors és segurament tan costosa que es prefereix no invertir-hi. Un producte es pot fer fora, però a un aturat de llarga durada se l'exclou i se n'espera que es vagi situant al marge de l'activitat econòmica de mercat i acabi per automarginar-se.

1.4 Alfred Marshall, un nou concepte de l'home: l'home empresa

Farem servir el text d'Alfred Marshall per intentar comprendre la manera de pensar d'aquesta escola d'economistes. Els neoclàssics s'esforcen a convèncer-nos que tots actuem o hauríem d'actuar com una empresa, que el nostre comportament econòmic, i no només l'econòmic, és el resultat d'una manera de ser inherent a la pròpia psicologia de l'ésser humà. És la manera de ser i de pensar d'un agent econòmic model, ideal, que obté per a ell els beneficis més elevats possibles en la seva activitat econòmica i que, amb això, beneficia la societat sencera. El mercat és l'escola on aprenem els coneixements més necessaris per optimitzar el nostre comportament i les lleis del mercat són les normes que fan possible assolir els resultats positius més elevats, per a nosaltres i per a tots.

Si fem servir l'obra d'Alfred Marshall és perquè aquest economista és la figura més representativa de l'escola neoclàssica.

"Podem ara passar a considerar en quina mesura el preu que es paga per una cosa representa en benefici que es dedueix de la seva possessió... Ja hem vist que el preu que una persona paga per una cosa mai no excedeix i poques vegades arriba al que aquesta persona estaria disposada a pagar abans que privar-se'n: de manera que la satisfacció que obté de la seva compra excedeix, generalment, aquella que es priva en pagar el seu import, i, per tant, dedueix de la compra un excedent de satisfacció. La diferència entre el preu que estaria disposada a pagar abans que privar-se de la cosa, i el que realment paga per ella, és la mesura econòmica d'aquest excedent de satisfacció. Podem anomenar-la l'excedent del consumidor... El benefici que una persona obté en comprar a un preu per sota coses per les quals estaria disposada a pagar més abans que veure privada d'elles, pot anomenar-se el benefici que obté de les seves oportunitats ..."1.

Aquesta cita és d'un capítol que porta per títol “valor i utilitat”. El discurs assenyala que el consumidor compra allò que li proporciona un benefici o un excedent de satisfacció. Aquest benefici s'obté perquè paga a un preu baix coses que estaria disposat a pagar més abans que renunciar-hi. Hi ha, per tant, dos preus, un de mercat, més baix, i un altre subjectiu, més elevat. Comprem només quan el preu de mercat ens proporciona un benefici. Anoti's que el consumidor obté beneficis de les seves compres, atès el suposat i subjectiu preu superior. El llenguatge utilitzat és important. Seguim.

"... els agents humans de producció ni es compren ni es venen com la maquinària i altres agents materials de la producció. L'obrer ven la seva feina, però ell mateix segueix sent el seu propi amo; els que sufraguen les despeses de la seva criança i educació - parla dels que paguen la criança i l'educació del futur obrer - reben molt poc del preu amb què són pagats els seus serveis anys més tard... els mètodes moderns de treball... tenen almenys la virtut que el que sufraga les despeses de la producció de béns materials rep el preu que es paga per ells... Però la inversió de capital en l'educació i primer ensenyament dels treballadors... està limitada pels recursos dels pares... per la seva facultat de preveure el futur i per la seva voluntat de sacrificar-se pels seus fills... Aquest mal és, en veritat, d'importància relativament petita respecte a les categories industrials superiors, ja que, en elles, moltes persones saben apreciar degudament el futur i allò descompten un tipus d'interès baix... s'esforcen a triar les millors carreres per als seus fills... i estan generalment disposades a sufragar les corresponents despeses... Però a les classes inferiors de la societat el mal és gran, ja que els escassos recursos i l'educació dels pares, unit a l'escassa facultat que tenen de preveure el futur degudament, els impedeix invertir capital en l'educació i l'ensenyament dels seus fills amb el mateix esperit d'empresa amb què s'aplica el capital al millorament de la maquinària de qualsevol fàbrica ben dirigida"3.

L'obrer continua sent amo de si mateix, és un home lliure, pot oferir els seus serveis a una altra empresa. El treballador pot actuar com a empresari propietari de materials per a la producció. Marshall fa aquesta afirmació en una etapa d'expansió econòmica i està plenament convençut de l'equilibri que proporcionen les lleis del mercat on els salaris s'ajusten a la demanda de treball. No hi ha atur involuntari i se suposa que qualsevol salari d'equilibri cobreix les necessitats o el suport del treballador i la seva família.

D'altra banda, les lleis econòmiques faciliten l'elecció més encertada per prendre decisions. La direcció que cal prendre és només una: l'econòmica; és una adreça exacta, infal·lible. Per això, es trasllada a la família l'anàlisi microeconòmica de Marshall aplicada a l'activitat econòmica empresarial. La família es comporta com un capitalista que fa inversions i utilitza el mateix criteri racional d'una empresa ben dirigida. Tot i que es reconeix que les famílies amb escassos recursos tenen dificultats per actuar amb esperit d'empresa, atesa la seva escassetat de capital. Hem parlat de la teoria del "capital humà", pàgina 10 en aquest bloc, aquesta teoria desenvolupa la idea que acabem de transcriure i que podem resumir dient que les persones i les famílies es comporten com a agents econòmics en la presa de decisions sobre educació, salut i altres aspectes de la vida.

"... conclusió ... el preu de mercat d'una cosa ... està determinat principalment per la relació que guarda la demanda de la mateixa amb l'estoc disponible, i en el cas que es tracti de qualsevol agent de producció, ja sigui humà o material, aquesta demanda es deriva de la de les coses que contribueix a fer ... les fluctuacions en els salaris segueixen, en lloc de precedir, les fluctuacions en els preus de venda dels béns productius .. .Existeix una tendència constant cap a una posició d'equilibri normal, en què l'oferta de cadascun d'aquests agents -tant humans com materials- ha de guardar aquesta relació amb la demanda dels seus serveis que els que han proporcionat l'oferta obtinguin una remuneració suficient als seus esforços i sacrificis... aquesta tendència -cap a l'equilibri- es realitzaria amb un ajustament tal de l'oferta a la demanda que tant les màquines com els éssers humans guardarien generalment una quantitat que correspondria amb força exactitud al seu cost de manutenció i ensenyament, incloent-hi, tant les coses de necessitat convencional com les estrictament necessàries"5.

La teoria neoclàssica és una teoria de l'equilibri dels factors que intervenen al mercat, ja sigui factors humans o materials. Aquest equilibri té les mateixes característiques d'ordre natural de què parlaven els fisòcrates i Adam Smith. Però el Déu Enginyer, dissenyador d'un pla per a l'evolució de l'ésser humà, ha estat reconvertit en un déu economicista, un nou déu que ens ha proporcionat el model ideal de comportament econòmic que, alhora, és l'essència fonamental de tot comportament humà. L'home ja no cerca la felicitat i el retrobament amb la natura. Al nou model de mercat, l'home busca utilitats i beneficis econòmics. Però només els competitius trobaran la recompensa promesa.

Adam Smith parlava de les classes socials, a l'anàlisi neoclàssic són substituïdes per agents econòmics individuals que, sota criteris subjectius i llibertat d'elecció, tenen com a objectiu la maximització d'utilitats i beneficis. El consumidor, la demanda, és considerat un sobirà que suposadament determina o condiciona l'activitat econòmica. La teoria dels preus, amb els criteris d'utilitat marginal dels consumidors, substitueix una molesta teoria del valor treball que permet anàlisi sobre la plusvàlua i l'explotació de la força de treball. El mecanisme de la formació dels preus del mercat, i per tant dels salaris, obeeix, segons diuen, a forces impersonals, i es presenta com una cosa totalment natural i aliena a la voluntat humana. Però, en realitat, només uns quants rebran salaris alts i ingressos desproporcionats amb relació a la resta de la població

La idea d'equilibri té les mateixes característiques, és un equilibri mecànic, impersonal, aliè a les voluntats, i encara que també és a A. Smith, els neoclàssics l'articulen millor gràcies al marginalisme. A més, i, finalment, la teoria subjectiva del valor presenta la distribució de la renda com a conseqüència de relacions d'intercanvi lliurement acceptades i aliena a les relacions de propietat dels mitjans de producció.

El paradigma individualista obté així un important reforç pel determinisme de la teoria psicologista del valor. Es concep l'ésser humà com una empresa que pren qualsevol mena de decisions seguint criteris econòmics. En aquest sentit, sol dir-se que s'actua sota criteris de mercat.

En qualsevol cas, el disseny teòric dels marginalistes té una qualitat excel·lent. La manera de pensar marginalista, la forma de com s'observa i s'analitza la realitat és molt comú: tots, en més o en menys, solem reflexionar sobre què passarà si afegim alguna cosa més en algun aspecte de la nostra vida rutinària. Ens preguntem quin efecte produirà aquest element de més que afegim a la nostra tasca diària, i un cop intuït el resultat, actuem en conseqüència a la recerca o no de l'efecte marginal produït. Si creiem que la nostra acció ens produirà una satisfacció, no dubtem a fer el pas corresponent, sempre comptant amb les nostres possibilitats i el cost que implica l'esforç a fer.

Traslladar aquesta manera de pensar tan comuna a l'anàlisi del comportament econòmic ha donat resultats positius; ha permès anticipar-nos a situacions indesitjables, evitar polítiques equivocades o, si més no, intuir a priori la reacció dels ciutadans (clients, proveïdors, consumidors, electors, treballadors, aturats, jubilats, etcètera) davant de mesures que els afectaven.

1.5 Les suposades bondats de la concurrència

L'aplicació de l'anàlisi marginal a la microeconomia s'estén a l’estudi de l’optimització de les conductes econòmiques: maximització d‟utilitats o preferències del consumidor, de beneficis (minimització de costos), del benestar social, etc.

Al marginalisme, com a Adam Smith, hi ha una important dosi de fe en les bondats de la concurrència. Les seves creences atribueixen una propietat grupal o col·lectiva a la multitud d'oferents i consumidors que negocien al mercat. Amb la concurrència s'assoleix un do socialment desitjable, la meta somiada, objecte de les nostres il·lusions, s'anomena preu d'equilibri.

La il·lusió implica el supòsit que tots som iguals, tan iguals que ningú no té poder per condicionar el resultat. Cap negociador no pot determinar el preu o el salari, el preu o el salari el determina la concurrència en un mercat de subhasta. No hi ha relacions asimètriques de poder a causa de la propietat. Tothom pot negociar en les mateixes condicions. Tothom pot maximitzar beneficis. Tothom pot aportar opcions o rebutjar-les amb plena llibertat. Finalment, la creença implica que la concurrència al mercat proporciona un benefici comú i distribueix la riquesa creada d'acord amb el nostre esforç i habilitat al servei dels consumidors.

En aquest obstinat i positiu intent, iniciat per Adam Smith, els neoclàssics tenen almenys tres problemes: El primer consisteix en que molts empresaris somien a gestionar monopolis i no volen competir en un mercat lliure i competitiu; el segon problema es relaciona amb el treballador que, en massa casos, li és impossible actuar com un agent econòmic en un mercat lliure i competitiu que, al seu torn, encara és excessivament imperfecte; i, el tercer problema, és que els consumidors varien el seu comportament en funció dels ingressos que obtenen i les diferències quantitatives impliquen desproporcionades diferències qualitatives; dit altrament, els consumidors no són homogenis. D'altra banda, els oferents tampoc no són homogenis.

A més, les ciències naturals es basen en el mètode experimental: allò que compta són els fets sensibles als nostres sentits. La teoria neoclàssica no es construeix amb fets sinó amb deduccions d'hipòtesis. Això no és dolent. Nosaltres som partidaris de fer servir els dos mètodes, creiem que són complementaris. Però no es pot tindre la pretensió d’infal·libilitat i universalitat. No dubtem de les bondats de la concurrència, però creiem que encara hi ha barreres importants perquè pugui assolir una generalitat.

D'altra banda, el model no contempla la possibilitat que l'escassetat i la necessitat puguin determinar un preu o un salari socialment indesitjable, rebutjat i provocador de conflictes. I tampoc no es contempla la possibilitat que la suposada concurrència pugui expulsar el que sobra, el que és molest i inadaptable.

En el model actual de mercat de treball, s'expulsa allò que no és possible adaptar als canvis produïts per les noves tecnologies, la reorganització del procés de treball, les fusions d'empreses i els moviments de capitals al mercat global. L'atur de llarga durada és un exemple d'expulsió del que no es pot adaptar. Les creences i la fe dels neoclàssics poden proporcionar l'argument que tot plegat és un defecte a curt termini de la concurrència, corregit a mitjà i llarg termini pel mateix mecanisme del mercat. Nosaltres pensem que no hi ha bondats de concurrència perquè la concurrència no es dóna a l'actual mercat de treball. Aquí no tots som iguals.

Les teories neoclàssiques pateixen un cop dur a la Gran Depressió de 1929. Keynes teoritzarà sobre la naturalesa del sistema de mercat i denuncia el seu caràcter inestable. Però el model econòmic keynesià fonamentat en la incertesa amb prou feines va tenir influència durant un parell de dècades. A partir del 1950, la teoria de l'equilibri tornaria amb més força i reforçaria el paradigma individualista del comportament econòmic.

2. Keynes: incertesa, equilibri i atur involuntari

A John Maynard Keynes se'l pot considerar un economista poc ortodox, la seva anàlisi proposa un nou enfocament sobre els mecanismes macroeconòmics que es feien servir per mesurar l'activitat econòmica. Keynes ens adverteix de la importància de controlar la demanda efectiva del mercat i aconsella la intervenció de l'estat com a agent econòmic mitjançant polítiques de despesa pública per dinamitzar l'activitat productiva en èpoques depressives. Els seus plantejaments van ser acceptats pels governs dels països industrialitzats a causa dels milions d'aturats i per sortir de la profunda crisi provocada per la caiguda de la demanda des de mitjans dels anys vint. La seva influència sobre els polítics de les democràcies occidentals arriba en el temps fins als anys seixanta.

2.1 El mercat de treball keynesià

Trobem diverses diferències entre Keynes i els neoclàssics, però la polèmica sobre la veritable naturalesa del mercat de treball és, potser, un dels desacords més importants. La definició del mercat de treball, el seu funcionament i el mecanisme de fixació dels salaris ocuparan un ampli espai en el debat entre els keynesians i els neoclàssics. En qualsevol cas, els neoclàssics, progressivament, tornaran a recuperar tot el terreny perdut i l'intervencionisme estatal a l'activitat econòmica tornarà a ser la causa de gairebé tots els mals que afecten el funcionament del mercat.

Segons Keynes, l'activitat econòmica no es caracteritza per la seva estabilitat, sinó que es manifesta mitjançant períodes o cicles de creixement i fases depressives o crisis. Les fases d’expansió i caiguda de l’activitat econòmica repercuteixen en el nivell d'ocupació. La desocupació cíclica és la que es produeix a la fase depressiva i aquesta desocupació no es pot qualificar de voluntària, és una aturada involuntària, ja que signifiquen recursos humans no utilitzats durant la crisi pel sistema econòmic de mercat.

A més, el desajust esmentat es produeix perquè el nivell de demanda tampoc no és estable, hi ha alteracions atès que la part de les rendes dedicades a l'estalvi no són invertides en la seva totalitat. No tot allò que s'estalvia s'inverteix. Les empreses tenen una certa tendència per la liquiditat, és a dir, a conservar una part dels seus recursos en forma de diners en efectiu. Aquests recursos no dedicats a la inversió fan caure la demanda agregada o la demanda total de l'activitat econòmica.

Per altra banda, Keynes distingeix entre salaris reals i salaris monetaris. Els salaris reals són els que es relacionen amb el seu poder adquisitiu, és a dir, són els considerats amb referència als preus dels béns de consum. Els salaris reals no es determinen en les negociacions del mercat de treball, es determinen per la demanda i l'oferta agregades. El que negocien els empresaris i els treballadors són els salaris monetaris, no els salaris reals. Els salaris reals baixen per efecte de la inflació. Si els salaris reals disminueixen, es redueix la demanda de béns de consum i baixa el nivell d'ocupació.

Però el més important per a nosaltres és que, per a Keynes, la disponibilitat d'un estoc de treballadors més barats no fa disminuir els salaris monetaris, ja que els treballadors a l'atur no competeixen amb els treballadors contractats. El mercat de treball no és un mercat de subhasta on els desocupats s'ofereixen a salaris més baixos en contra dels treballadors contractats. El nivell de salaris en un sector laboral o ofici determinat és condicionat pels salaris de les empreses competidores i no per l'existència d'un excés de treballadors aturats.

Si bé es poden donar taxes d'atur voluntari, l'atur involuntari constitueix el segment més important en l'elevat nivell d'atur assolit a la crisi dels anys trenta. Aquesta desocupació massiva implica la subutilització de la capacitat productiva, és a dir, una gran quantitat de recursos no utilitzats en l'activitat econòmica i que romanen ociosos.

3. Síntesi comparativa entre els neoclàssics i Keynes

L'equilibri neoclàssic inclou tots els recursos i les seves lleis del mercat impliquen ajustaments automàtics entre aquests: allò que s'estalvia, s'inverteix; allò que es demana, s'ofereix; allò que s'ofereix, es consumeix. El mecanisme de formació dels preus és automàtic i suposa que qualsevol oferta o demanda es pot reajustar mitjançant la pujada o la baixada del preu ofert o requerit fins a assolir l'anomenat preu d'equilibri o de mercat. A Keynes, l'equilibri conviu amb recursos ociosos o recursos no utilitzats; l'ajust automàtic cohabita amb el desajust periòdic o cíclic; els preus i els salaris presenten rigideses i no responen a la norma de lʻajust automàtic; i l'atur voluntari és un més i coexisteix juntament amb la desocupació involuntaria.

Keynes denuncia la incertesa present en el sistema econòmic de mercat; una incertesa que es manifesta en la subutilització de recursos, desajustaments, rigideses i atur massiu involuntari. Davant d'aquesta situació, proposa el control de la demanda efectiva de l'economia i un mecanisme d'ajust davant d'una recessió de la demanda: la intervenció de l'Estat. Per evitar les crisis, Keynes suggereix polítiques de despesa pública per reactivar l'economia i tornar la demanda al nivell adequat i que es correspon amb una economia que utilitza tots els seus recursos i arriba a la plena ocupació.

Però Keynes predica en el desert. Tornada a la normalitat, el paradigma individualista empeny amb més decisió i continua presentant-se com la panacea per assolir el desitjat creixement econòmic, ara amb la teoria del capital humà. Gaudim d'èpoques d'expansió econòmica i millora del benestar, però no cal confondre's, el creixement no és per a tots, només beneficia els que la teoria classifica com a competitius, i en part tenen raó quan afirmen que els competitius tenen èxit i són legítimament premiats, però el concepte també justificarà el comportament deshonest d'alguns agents econòmics la voluntat dels quals trenca els mecanismes teòrics que articula el pensament neoclàssic.

A finals del Segle XX i primeres dècades del Segle XXI continuarem amb les crisis i les èpoques de creixement econòmic, amb una forta presència de la inestabilitat laboral, l'augment de l'atur i de la pobresa, més desigualtat social, empobriment de sectors de les classes socials mitjanes, inflació i altres aspectes que posen en dubte les teories i afirmacions optimistes de molts economistes i polítics.

Bibliografia

Marshall, A. (1954), “Principios de economía”, segona edició, Madrid, Aguilar S.A. d'Edicions

1 Marshall, A. (1954), pàg. 107.

3 Marshall, A. (1954), pàgs. 461 i 462.

5 Marshall, A. 1954), pàg. 474.

Keynes, J.M. (1998), “La teoría general del empleo, el interés y el dinero”, Madrid, Aosta.

© Raül Blesa Arcarons

________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________