12. Les teories de la segmentació del mercat de treball

12. Les teories de la segmentació del mercat de treball

© Raül Blesa Arcarons

1. Introducció

2. La segmentació

3. El mercat dual de treball

4. Els mercats interns de treball

5. Les causes de la segmentació

6. Síntesi i comparació de les teories

7. Estratègies i tipus d'atur

1. Introducció

Els anomenats teòrics institucionalistes consideren que els sindicats, les patronals, els col·lectius de treballadors, l'Estat, les lleis i els costums tenen un paper important en la configuració del mercat de treball. Keynesians, marxistes i altres han analitzat el mercat de treball sota l'enfocament institucional i dins d’un debat sobre la segmentació del mercat de treball. La idea central afirma que el mercat de treball està segmentat, i de manera que el mecanisme d'assignació dels llocs de treball inclou criteris independents de les capacitats individuals. En la distribució dels recursos humans dins del procés productiu, no només intervé el mercat, les forces alienes als mecanismes de l'oferta i la demanda alteren l'import dels salaris, les condicions laborals, la qualitat dels llocs i el repartiment dels mateixos.

2. La segmentació

El mercat de treball s'articula en una multitud de mercats que mostren diferències en salaris i condicions de treball i proporcionen una imatge de segmentació. Si bé tots els institucionalistes hi estan d'acord, hi ha diferents criteris quan se n'analitza la causa. El nostre interès pel debat de la segmentació del mercat de treball està, precisament, en l'anàlisi de la causa de la segmentació atès que proporciona informació que pot ser útil a un cercador de feina.

La dificultat és, doncs, posar-se d'acord sobre quin és l'origen de la segmentació, és a dir, a on comença aquest procés. El debat és important perquè ens permet sortir del determinisme psicologista que no pot analitzar del tot la realitat social amb una eficàcia excessiva i entrem de nou en la polèmica dels nostres clàssics del segle XVIII i XIX preocupats per l'ésser humà i l'harmonia. Dit d'una altra manera, amb el debat sobre la segmentació del mercat de treball, superem algunes barreres teòriques del paradigma individualista i reiniciem la construcció del coneixement i del nostre futur, encara que cal ser prudents i assenyalar que només ho fem amb relació al mercat laboral; a més, hem de ser humils i evitar les pretensions universalistes. D'altra banda, l'articulació teòrica dels institucionalistes encara pateix d’una qualitat insuficient per enfrontar-se amb èxit a la construcció teòrica dels neoclàssics. En qualsevol cas, sospitem que la seva utilitat per a un cercador de feina és limitada, en altres paraules, només és un complement de les altres teories.

3. El mercat dual de treball

Els defensors del model institucionalista opinen que el mercat de treball presenta una estructura dual i que està dividit en un sector primari i en un sector secundari. El sector primari conté els llocs de treball més ben pagats i estables. Els empleats en aquest sector tenen seguretat d'ocupació i possibilitats de l’ascens professional o millora laboral, així com condicions de treball protegides per la legislació. El que ha perdut una feina del sector primari està aturat en el sentit involuntari keynesià, és a dir, no ha decidit anar a buscar una altra ocupació, sinó que ha estat acomiadat a causa de contraccions produïdes a l'economia o a la seva indústria. En canvi, el sector secundari està marcat per feines mal pagades, inestables i sense alternativa, amb acomiadaments freqüents i amb elevada rotació com a conseqüència de la baixa qualitat de l’oferta ocupacional disponible. Així, doncs, l'atur existent en el sector secundari no està associat a treballadors que esperen recuperar una posició laboral, sinó que forma part d'un procés d'anar d'un lloc mal pagat a un altre amb salari baix i condicions laborals dolentes.

La dualització o segmentació es manifesta a nivell general, sectorial, a l'empresa i territorialment. És un tall a tots els nivells i podem analitzar, per exemple, els llocs de treball estables i els inestables dins d'una empresa, d'un sector de l'activitat econòmica, a tota la societat i entre països desenvolupats i països subdesenvolupats. Els llocs de treball de diferent qualitat, llocs bons i llocs dolents, poden coexistir dins una mateixa empresa; de la mateixa manera que es poden donar dins d'un mateix sector econòmic empreses en expansió i empreses en declivi, les primeres amb ocupació excel·lent i les segones amb ocupació pèssima.

Aquesta anàlisi té el mèrit de penetrar a la realitat del món del treball amb les seves diferències salarials i tota la seva diversitat de relacions entre empresaris i treballadors. Les teories tradicionals dels neoclàssics (teoria del capital humà i de la recerca de feina) es limiten a relacionar els salaris amb les capacitats individuals dels treballadors, és a dir, amb la seva capacitat productiva en el marc del mercat. Aquests analistes arriben a la conclusió que els treballadors poc productius o els considerats ineficients accedeixen a mals llocs de treball i els llocs de treball de qualitat són per als empleats d'elevada capacitat productiva, és a dir, els eficients.

Alguns corrents institucionalistes analitzen com s'organitza el procés de treball: com es divideixen les tasques entre diversos llocs, com es determinen les qualificacions i s'estructuren els llocs, i com s'assignen els salaris i les possibilitats d'ascens i de millora dels llocs. Intenten esbrinar per què dos treballadors, amb capacitats semblants i treballant en una mateixa empresa, poden tenir llocs i salaris diferents; també per què hi ha llocs de treball amb les mateixes tasques, però que impliquen diferents condicions laborals, unes millors que altres, i en empreses diferents que comparteixen nivells similars de productivitat i quota de mercat. A més a més, s'analitza per a quins treballadors amb la mateixa capacitat tenim: a) uns poden participar en el mercat per obtenir una feina i b) altres ni tan sols poden tenir accés a l'opció participativa. Els teòrics del mercat dual de treball relacionen alguns d'aquests fenòmens amb els anomenats mercats interns de treball.

4. Els mercats interns de treball

Doeringer i Piore (1971) consideren que la teoria tradicional neoclàssica contempla només l'existència del mercat extern de treball, un mercat únic el funcionament del qual és el mateix que es dóna en un mercat de subhasta entre una multitud d'oferents i consumidors. Convivint amb el mercat extern, afegeixen Doeringer i Piore, tenim els mercats interns de treball, entesos com a unitats administratives regides per normes i procediments administratius que valoren i assignen llocs de treball.

Hi ha llocs de treball que relacionen els dos mercats i exerceixen la funció de ports d'entrada i de sortida. Però hi ha múltiples ocupacions en els mercats interns que s'hi accedeix des de dins de les empreses, mitjançant promocions i ascensos regulats per la norma i els costums. Aquests llocs en els mercats interns estan protegits de la competència exterior. També hi ha procediments administratius que condicionen l'accés als ports d'entrada situats als mercats interns de treball. Això pot implicar pràctiques discriminatòries, atès que els llocs de treball dels mercats interns són els del sector primari del mercat de treball, és a dir, els que ofereixen llocs de treball de qualitat.

Doeringer i Piore opinen que els mercats interns de treball proporcionen estabilitat als treballadors i redueixen costos a les empreses, concretament els costos de formació i de rotació. A més, els sindicats i la negociació col·lectiva han accelerat la seva implantació en el  mercat de treball. Així, totes les empreses, els sindicats i els treballadors obtenen els seus avantatges dels mercats interns de treball, articulats mitjançant el consens social i d'esquena al mercat i els condicionants econòmics.

En el meu entendre, el fenomen no és ni tan senzill ni tan benefactor. En primer lloc, no tots els treballadors gaudeixen de llocs de treball en els  anomenats mercats interns; a més, la dinàmica actual va en la direcció de buidar el sector primari i omplir el secundari mitjançant la substitució d'ocupació estable i fixa per ocupació temporal i precària. La crisi ha destrossat un volum considerable de mercats interns de treball, atès que moltes empreses han tancat o s'han traslladat a altres països. En segon lloc, la suposada participació dels treballadors i dels sindicats no és tan significativa com pretén la teoria dels mercats interns; si bé és cert que hi ha una considerable massa de treballadors sota la protecció de convenis col·lectius.

5. Les causes de la segmentació

Piore (1980) entén que la segmentació té l'origen en el procés de canvi tecnològic. L'evolució de la tecnologia crea allò que ell anomena discontinuïtats de l'estructura econòmica i ens parla de tres tipus de dicotomies. En primer lloc, la dicotomia entre grans empreses, monopolistes o oligopolistes, i un grup o perifèria d'empreses petites i competitives; en segon lloc, la dicotomia existent a les economies subdesenvolupades o en vies de desenvolupament entre un sector modern i organitzat i un altre tradicional i informal; i en tercer lloc, l’estructura estratificada del mercat de treball, composta per un sector primari i un sector secundari.

Les tecnologies modernes es concentren, principalment, en un dels dos costats de cadascuna d'aquestes dicotomies i això produeix una dualitat de situacions diferenciades amb referència als beneficis de l'activitat econòmica. La tecnologia, doncs, explicaria les desigualtats entre treballadors, entre empreses o entre sectors de la producció.

Nosaltres no hem sabut trobar a l'obra de Piore una anàlisi sobre l'origen del canvi tecnològic o qui innova i per què. Alguns manuals de ciències socials consideren la tecnologia com una cosa donada, aliena a la voluntat de l'empresa; se sol dir que la tecnologia és exògena, ve determinada i l'empresa no té cap altre remei que aplicar-la si vol assolir la competitivitat requerida. Dit altrament, la tecnologia és neutral i se situa al marge de les relacions socials i del poder polític i econòmic. La realitat és que l'orientació del canvi tecnològic, així com el ritme del seu desenvolupament, està condicionat pels interessos de les grans empreses monopolistes o oligopolistes.

El procés de canvi tecnològic produeix l'anomenada aturada estructural. Segurament, sempre hi ha hagut atur estructural, però actualment assoleix unes proporcions desconegudes i, a més, té uns efectes qualitativament més greus. En primer lloc, sorprèn la rapidesa amb què es precipita el canvi i la velocitat amb què s'estén. En segon lloc, la substitució de treball humà per treball màquina arriba a una gran quantitat de treballadors que perden els seus llocs de treball. En tercer lloc, s'elimina molta ocupació, més o menys qualificada, del sector primari. En quart lloc, se substitueix ocupació estable del sector primari per ocupació inestable del sector secundari. En qualsevol cas, a mitjà i llarg termini la dinàmica mateixa de l'activitat econòmica i la intervenció de les institucions democràtiques eliminen els desajustaments esmentats.

6. Síntesi i comparació de les teories

La teoria del capital humà analitza l'atur de la mateixa manera que la ciència econòmica neoclàssica analitza la renda. Les diferències en la distribució de la renda s'expliquen per la productivitat dels factors de capital i de treball. Els empresaris no contractaran els treballadors les capacitats dels quals són insuficients per assolir la productivitat exigida pel mercat i d'acord amb els salaris vigents. Els aturats serien contractats si acceptessin salaris més baixos. Els treballadors poden millorar la seva situació en el mercat invertint els seus recursos econòmics i el seu temps en educació general i en formació professional i/o laboral (en el treball).

La teoria de la recerca de feina considera l'atur com el resultat d'un procés de cerca on els treballadors tenen una informació limitada, una incertesa o expectatives falses sobre el mercat de treball. Suposen, per exemple, que la gent que comença a buscar feina per primer cop no té la informació bàsica sobre el mercat de treball. Els treballadors a l'atur tenen unes expectatives sobre el salari i les condicions laborals que són més elevades que allò que realment poden aconseguir. Com a conseqüència, els treballadors pot ser que rebutgin els primers llocs de treball oferts pels empresaris i retardin la seva decisió.

Tant la teoria del capital humà com la de la recerca de feina porten a l'adopció de polítiques dirigides cap al costat de l'oferta del mercat de treball, és a dir, cap a les decisions individuals dels treballadors, afavorint solucions que subsidien les inversions del treballador en formació, informació i recerca de feina. La solució del problema depèn del mateix treballador aturat. A més, se sol atribuir a les capacitats del treballador un caràcter patrimonial, com qualsevol altre valor del mercat de béns. Els treballadors i les famílies actuen com un agent econòmic, de la mateixa manera que una empresa o empresari. Les teories del capital humà i de la recerca de feina són contràries a la intervenció pública en el mercat de treball i creuen en els ajustaments automàtics del mercat competitiu. Consideren que les intervencions legislatives per regular el mercat produeixen desequilibris i impedeixen els ajustaments del sistema.

En canvi, els institucionalistes entenen que el mercat de treball està segmentat, de manera que les diferències salarials i l'atur són el resultat d'aquesta segmentació. Les teories del mercat dual de treball defensen l'existència d'un mercat de treball dividit en un sector primari i en un sector secundari. El sector primari conté els llocs de treball més ben pagats, estables i més destacats de la societat. Els empleats en aquest sector tenen seguretat de mantenir el lloc de treball i possibilitats de millora laboral, condicions de treball establertes i relacions laborals regides per un sistema de jurisprudència. En aquest sector, els treballadors tendeixen a identificar-se amb les institucions: l'empresa, el sindicat, l'ofici o l'ocupació. L'atur és involuntari. L'aturat no ha decidit anar a buscar una altra feina, sinó que ha estat acomiadat a causa de contraccions produïdes a l'economia o a la seva indústria. D'altra banda, el sector secundari està marcat per feines mal pagades, inestables i sense ascens professional, amb acomiadaments freqüents i sortides del mercat. Són feines poc atractives, hi ha escassos incentius i amb elevada rotació.

La hipòtesi del mercat dual de treball sosté que són les variables institucionals i sociològiques, no econòmiques, les que millor expliquen el caràcter dels mercats duals de treball. La hipòtesi considera que les arrels del problema de l'atur s'han de trobar menys en la conducta dels individus que en el caràcter de les institucions i en les pautes socials que se'n deriven. La teoria de la segmentació del mercat de treball és partidària de la intervenció pública, seguint la tradició keynesiana que adjudica a les institucions un paper important en la correcció dels desequilibris del mercat. Les seves propostes van en la línia d'exigir polítiques públiques que acabin amb la segmentació que ha tancat els llocs del sector primari a alguns grups de treballadors, i polítiques que alterin la distribució de les ocupacions laborals fent que les del sector secundari passin al sector primari.

7. Estratègies i tipus d'atur

Tenim, doncs, dues estratègies quan s'analitza el mercat de treball, a la primera, coneguda sota el nom de neoclàssica, es parteix de l'individu, o de l'empresa, com a agent econòmic, i se centra en l'oferta de treball, és a dir , al treballador assalariat. Això implica que, siguin quins siguin els resultats obtinguts de l'anàlisi, les conseqüències positives o negatives són atribuïdes a causes individuals o personals; dit altrament, el present d'un treballador és el resultat de la seva pròpia conducta en el passat, i el seu futur dependrà del seu comportament actual.

La segona estratègia posa l'accent en les institucions, en el model de relacions industrials, i intenta explicar el funcionament del mercat de treball, així com els indicadors ocupacionals o els nivells de renda, analitzant els valors socials, la política econòmica de l'Estat, el poder de decisió sobre la distribució dels recursos econòmics i l'aplicació dels mateixos, les actituds empresarials i, principalment, el poder de l'empresari sobre l'organització del treball. En aquest cas, l'anàlisi posa l'accent al costat de la demanda de treball i en el control i la finalitat del procés de treball, és a dir, en les empreses, que són realment les úniques capaces d'adoptar polítiques actives en el mercat de treball. També, en aquest enfocament, s'analitza i es propugna la intervenció pública destinada a corregir els anomenats efectes perversos del mercat. Aquí els resultats positius o negatius no s'atribueixen al treballador, sinó a la societat i el sistema econòmic, a les empreses i a l'Estat.

Els problemes objecte de debat entre els dos enfocaments són importants, la cosa que està en joc no és el prestigi acadèmic d'uns teòrics, el que ens juguem totes i tots és el dret al treball i l'estat del benestar.

Amb referència a la tipologia de l'atur, tenim, en primer lloc, allò que els neoclàssics anomenen l'atur voluntari, aquí la seva teoria inclou l'atur friccional o de recerca de feina i l'atur estructural, és a dir, el produït pel canvi tecnològic. En segon lloc, Keynes introdueix el concepte d'atur cíclic, entès com a atur involuntari produït per la caiguda de la demanda durant la fase depressiva de l'activitat econòmica. En els manuals es poden trobar altres conceptes, com el de desocupació estacional, produït per una demanda que varia durant les estacions de l'any; o la desocupació institucional, produïda per les rigideses de la legislació laboral.

D'altra banda, se sol classificar la desocupació en funció de la durada en el temps. Així, es parla d'atur de curta durada quan l'aturat fa menys d'un any que està a l'atur i l'atur de llarga durada quan se superen els dotze mesos. No sempre s'apliquen aquests criteris i es fan servir altres mesures de temps per determinar l'atur de curta i llarga durada.

En les darreres dècades, i atesa la magnitud i la gravetat social del problema de la desocupació, han aparegut classificacions que atenen criteris més precisos i que afecten col·lectius concrets que reuneixen aspectes qualitatius comuns. Així doncs, sota el concepte d'aturats amb dificultats d'inserció laboral, o col·lectius més desfavorits, o conceptes similars, s'han classificat grups molt vulnerables a la dinàmica de l'actual model de mercat de treball. En qualsevol cas, les crisis econòmiques afecten a tots els grups d'efectius de l'anomenada població activa, no només els col·lectius citats més castigats per l’atur i la precarietat laboral, la discriminació i l’expulsió del mercat de treball.

© Raül Blesa Arcarons