32. Carles Marx i Max Weber

© Raül Blesa Arcarons

 Pàgina 32: Carles Marx i Max Weber

1. Les primeres reaccions teòriques a l'obra d'Adam Smith

2. Carles Marx: mercat i conflicte

2.1 La idea del procés històric i la dialèctica

2.2 El conflicte de classes

2.3 El mercat de treball i l'alienació

2.4 Treball i força de treball. La plusvàlua

3. Max Weber: el mercat i els monopolis de la propietat

3.1 La pluralitat causal

3.2 Poder, dret de propietat i monopolis

3.3 El mercat de treball com a institució política

1. Les primeres reaccions teòriques a l'obra d'Adam Smith

Al llarg del segle XIX altres economistes reforçaran la teoria del mercat com a instrument eficaç en la distribució dels recursos i del creixement econòmic. J.B. Say va propagar les idees d’Smith i va elaborar la "llei dels mercats" amb la pretensió de fonamentar la suposada propietat de l'ajust automàtic. Per a Say l'economia tendeix sempre a una posició d'equilibri amb plena ocupació. Aquesta idea, la de l'equilibri amb plena ocupació, perdurarà en el pensament econòmic, i quan no hi ha equilibri ni plena ocupació, s'afirma que és per causes alienes al mercat. Say considerava que tots els ingressos es gastaven i, per tant, la demanda era sempre eficient, de manera que no podia donar-se una superproducció general amb la corresponent crisi.

Però no tots els economistes del segle XIX van seguir l’ortodòxia fixada per Adam Smith. Thomas R. Malthus i John Stuart Mill van dubtar de la mecànica natural del fundador de la ciència econòmica i van analitzar aspectes d'incertesa en l'economia de mercat, per la qual cosa es poden considerar els iniciadors de les teories futures de Keynes.

Malthus va observar les successives crisis del mercat, cosa no prevista en la teoria de les regularitats naturals de Smith. A la seva obra es manifesta la seva preocupació per reduir els efectes de les depressions econòmiques. Considerava que era important mantenir un equilibri entre la capacitat de producció i la demanda de béns, evitant el problema de la saturació dels mercats. Era partidari d'estimular l'economia amb l'augment de la despesa pública mitjançant programes d'obres públiques, i així mantenir el nivell d'ocupació i evitar la superproducció i la crisi.

J.S. Mill és un famós dissident del liberalisme econòmic i polític. Les seves teories són un atac frontal a les lleis econòmiques naturals d’Smith i considerava una idea dogmàtica la doctrina de l'economia de mercat competitiu i autoregulat. Opinava que la distribució dels béns obeeix a lleis humanes i no a lleis naturals; no hi ha una distribució natural de la renda, sinó que aquesta està sota control humà i pot ser desviada per a fins socialment no desitjables. Va denunciar la inestabilitat econòmica i social produïda per la conducta dels empresaris que busquen taxes de beneficis més altes i inverteixen en negocis arriscats. L'utilitarisme de Mill abandona el fonament egoista i introdueix conceptes morals i ètics de respecte als éssers humans; propugna una felicitat fent l'altruisme. Per a Mill, la funció de l'Estat pot ser positiva si intervé per reduir la volatilitat del sistema econòmic de mercat. És partidari d'augmentar els recursos de l’Estat per finançar projectes socials beneficiosos. A més, considera que la legislació pot millorar les oportunitats dels ciutadans.

Malthus adopta una postura crítica per por d'un creixement excessiu de la població, suposadament desproporcionat amb referència a l'augment de la producció; a més, el seu concepte de l'home i dels treballadors era molt negatiu, per la qual cosa el va portar a conclusions poc acceptables. Mill, en canvi, es compadeix de les injustícies socials, creu en la responsabilitat d'un home lliure i culte, i aposta per les bondats de la llibertat allunyada de l'egoisme i per unes institucions que corregeixin els efectes perversos de l'economia de mercat. Va ser un reformista hàbil, les seves idees van influir notablement. Però hi ha un altre economista heterodox que incidirà encara més en la contestació a la teoria del mercat d'Adam Smith, J.B. Say i uns altres; es tracta de Carles Marx.

2. Carles Marx: mercat i conflicte

Al llarg de la primera meitat del segle XIX, la revolució agrícola, comercial i industrial n'ha demostrat la incapacitat per construir l'harmonia. El seu creixement econòmic no és la font de riquesa per a tothom o de creixement compartit i de justícia; el seu mercat és la font dels principals conflictes socials de l'època. Molts pensadors d'aquest segle desconfien del paradigma individualista i construiran noves maneres de pensar. Entre elles, destaca la d'observar la realitat com el resultat d'un procés històric protagonitzat per grups socials. L'individu cedeix el pas al grup i l'anàlisi del procés històric de la societat humana substitueix altres maneres d'explicar els fenòmens polítics, socials i econòmics.

2.1 La idea del procés històric i la dialèctica

La idea de centrar l'anàlisi en el procés històric és del filòsof alemany Georg W.F. Hegel. Aquest filòsof construeix un concepte de l'home en què la història té un paper fonamental. Tots els seus conceptes importants seran elaborats de manera que la societat, la cultura o la manera de viure, condicionen la manera de ser de l'home. En altres paraules, la naturalesa humana no és constant sinó variable i es manifesta d'acord amb el moment històric de la seva existència. El procés històric condiciona la consciència individual.

El procés històric de Hegel és un procés dialèctic, un procés d'enfrontament entre oposats on els convencionalismes que articulen l'harmonia (la tesi) són qüestionats (l'antítesi) i d'aquest conflicte sorgeix la nova harmonia (la síntesi). D'aquest procés dialèctic neix una nova consciència on ja no hi són presents aquells convencionalismes sense fonament. El procés és continu, la nova harmonia (la síntesi) acabarà per actuar com a convencionalismes sense fonament (tesi) que seran de nou rebutjats per una nova consciència, i així successivament. És, per tant, un procés històric de canvi dialèctic on els convencionalismes entren en conflicte per les seves pròpies contradiccions. Per a Hegel la dialèctica és la naturalesa mateixa del pensament humà; el coneixement de la realitat és l'objecte de l'enteniment i la dialèctica és la resolució de les contradiccions en què la realitat queda submergida.

Arribat a aquest punt, Hegel es pregunta quin és l'objectiu d'aquest procés. Respon que la intencionalitat del procés és desenvolupar l'esperit de l'home perquè prengui més i més consciència de la llibertat i del coneixement. Cal assenyalar que allò que canvia o es desenvolupa no és tant l'esperit d'un individu aïllat sinó més aviat l'esperit de tothom, el de la humanitat, l'esperit del grup humà, la consciència de llibertat i el coneixement de la humanitat. Dit d'una altra manera, l'esperit col·lectiu de Hegel recull allò que és comú a tots els esperits individuals i el seu desenvolupament cap al coneixement i la llibertat absoluts es fa mitjançant el procés dialèctic del pensament humà.

Una altra idea important de Hegel és el concepte d'alienació, entesa com una cosa que forma part de l'home però que la seva pròpia consciència, la de l'home, considera que li és aliè i hostil. Hegel opinava que l'esperit continuaria canviant mentre estigués alienat i fins que no arribés a un estat de coneixement absolut i llibertat absoluta.

Hegel va crear una escola filosòfica i els seus deixebles van participar activament, al llarg de la segona meitat del segle XIX, a la construcció del coneixement; entre aquests deixebles hi havia Carles Marx.

2.2 El conflicte de classes

Marx analitzarà, entre moltes altres coses, l'economia política dels clàssics del liberalisme econòmic i conclourà que el mercat de treball és l'espai on s'articula el conflicte entre classes socials. Una anàlisi que prendrà les idees bàsiques de Hegel, concretament el procés històric, la dialèctica i el canvi cap a una societat en harmonia, sense conflictes ni contradiccions ni alienacions. Marx introduirà una nova visió en el model hegelià, el més notable fa referència a l'agent del canvi social, a Hegel és l'esperit el que canvia i produeix el canvi a la societat, a Marx seran les forces de producció les que condicionan la ment o la consciència de l'home. Marx considerava idealista la dialèctica de Hegel i va proposar una dialèctica materialista basada en la pròpia naturalesa de les coses i no pas en el pensament abstracte.

Així, Marx elabora el concepte de Materialisme Històric on s'adjudica als factors econòmics la categoria de determinants als fets històrics, una novetat no contemplada per Hegel, els seus deixebles i tot el pensament social anterior a Marx. La naturalesa humana ve, doncs, condicionada per la seva situació pel que fa a les relacions de producció. La manera de produir la vida material determina la consciència de l'home, així com la vida social, la ideologia, la política, el dret i la religió. Encara que aquest determinisme no anul·la la capacitat humana de reacció i rebuig del mode de producció.

El Materialisme Històric també és dialèctic, a l'interior del mode de producció s'originen les forces de la negació i resulta inevitable l'enfrontament entre l'estat de la realitat i la seva negació; un conflicte entre oposats que es resoldrà mitjançant la superació de la realitat social en contradicció. Els oposats, a Marx, són les classes socials que actuen al si del mode de producció i les relacions socials dels quals es construeixen en funció de la propietat dels mitjans de producció. La història no és més que la història de la lluita de classes, entre classes opressores i classes oprimides, les primeres són les posseïdores dels mitjans de producció i les segones les desposseïdes d'aquests mitjans. Després de la revolució burgesa, la lluita de classes se centra en el conflicte entre capitalistes i treballadors, o entre burgesos i proletaris.

2.3 El mercat de treball i l'alienació

L'alienació es manifesta perquè el treballador és desposseït del producte de la feina. L'obrer treballa exclusivament per a la subsistència. L'alienació, en la manera de producció capitalista, mutila l'home i el transforma en mercaderia i el seu treball no pertany, li és aliè. El capitalisme sotmet la imaginació i la creativitat de l'home, així com el poder de transformació de la natura, als interessos de la burgesia. El mercat de treball és, doncs, el lloc on el proletari és explotat i alienat.

El missatge de Marx afirma que si controlem les forces de producció socialitzant la propietat privada dels mitjans de producció, assolirem la llibertat, la comprensió del món i el coneixement no alienat de l'home. A Marx, la dialèctica es converteix en un instrument per interpretar les contradiccions de la societat i analitzarà el mercat de treball com un espai real on es manifesten els conflictes socials amb les seves contradiccions i alienacions. El mercat de treball és un marc on es desenvolupa el procés històric de la lluita de classes o l'enfrontament entre els posseïdors i els desposseïts dels mitjans de producció. Per acabar, Marx proposa l'abolició de la propietat privada com a primer pas per construir la nova societat sense classes.

És realment sorprenent el canvi produït en només cent anys. Els liberals, al segle XVIII, reivindiquen el dret a la propietat del fruit del propi treball i afirmaven que era un dret natural el reconeixement del qual ens conduiria a l'harmonia social. Per Marx, en canvi, la propietat privada dels mitjans de producció és la principal barrera per assolir l'harmonia. De fet, estan parlant de coses diferents, els liberals tenien com a projecte ideològic una propietat privada molt estesa i repartida entre la ciutadania i protegida dels capricis del poder polític de la monarquía. A més, el concepte que els primers liberals tenien de la propietat limitava molt la seva acumulació, el mateix Locke afirmaria que la propietat de la terra es limitava a la quantitat que de la mateixa podia atendre un home amb la seva feina. Per altra banda, no oblidem que, per a Adam Smith, les concessions monopolistes eren els grans enemics a combatre.

Són dos discursos per a dues èpoques diferents. Tenen molt en comú, ja que tots dos s'inspiren en els ideals de la Il·lustració (llibertat, igualtat, ...). L'enemic continua sent el mateix, només ha canviat la seva manera de manifestar-se, abans es mostrava sota el poder absolut del monarca i les seves concessions monopolistes, ara sota el poder absolut dels diners. Abans com a poder polític, ara com a poder econòmic, però el resultat, en part, és el mateix: la desigualtat social. Però, fins a quin punt podem afirmar que la desigualtat social és el resultat del poder polític o del poder econòmic. Potser la desigualtat social és el resultat d’altres variables, a més de les variables esmentades.

2.4 Treball i força de treball. La plusvàlua

Marx distingeix entre treball i força de treball. Per feina entén el producte que obté l'empresari o el capitalista amb la utilització de la força de treball. La força de treball són les capacitats o habilitats del treballador. El que l'empresari compra al treballador no és la seva feina sinó la seva força de treball, les seves capacitats per produir. El treball o producte del treball és objecte d'intercanvi mercantil al mercat. La compra de la força de treball és aliena al mecanisme de mercat i pertany al món de la coerció.

Les relacions entre l'empresari i el treballador no són les relacions d'intercanvi típiques del mercat dissenyat pels clàssics de l'economia política, són relacions d'explotació de la força de treball com a conseqüència de la situació de necessitat en què es troba el treballador. Si el treballador no treballa, no menja. El treballador no té la llibertat de triar entre diferents opcions ofertes pel mercat. El treballador només té la seva força de treball, l'empresari o el capitalista és el posseïdor dels mitjans materials de producció.

La situació privilegiada del capitalista li proporciona un poder tal que permet imposar al treballador les seves pròpies condicions i el treballador no té més remei que acceptar-les, no té possibilitats de negociació. No és cap relació entre iguals, ans al contrari, són relacions de poder. Els salaris i les dures condicions laborals que han de suportar els treballadors s'expliquen per aquestes relacions de poder; unes relacions que, segons Marx, són totalment alienes als desenvolupaments teòrics del liberalisme econòmic elaborats per Adam Smith.

El salari que paga el capitalista al treballador es correspon a la força de treball i no és al valor del treball, el salari és només una part del valor del treball. La diferència entre el salari que rep un treballador i el valor del producte realitzat per ell és la plusvàlua que percep l'empresari. La plusvàlua reprodueix el capital i ho augmenta. La plusvàlua és el resultat de l'explotació del treballador que exerceix el capitalista. D'altra banda, el salari serà un salari de subsistència a fi de reproduir la força de treball.

Amb aquesta descripció, Marx procurarà insistir en el fet que els interessos de treballadors i capitalistes són oposats i irreconciliables. Oposats per la raó que l'empresari intenta obtenir de la força de treball la màxima feina, el màxim producte, a fi d'augmentar la plusvàlua, cosa que implicarà accentuar l'explotació i empitjorar les condicions de què són víctimes els treballadors. Irreconciliables perquè la dinàmica del capital és reproduir-se i acumular-se, fins i tot a costa dels seus competidors, fins a assolir una situació de monopoli al mercat de productes, igual a la seva situació de monopoli al mercat de treball. D'altra banda, el treballador procurarà millorar el salari i les condicions de treball enfrontant-se a l'empresari i prenent consciència del seu paper històric en la lluita de classes.

Marx va criticar Say i la seva llei dels mercats, va argumentar que l'equilibri entre vendes i compres no és real a curt termini i s'observa un desajust quan els compradors decideixen endarrerir les decisions. Al mercat de productes, l'oferta pot superar la demanda i el resultat no pot ser altre que les crisis periòdiques del capitalisme. Tot i que va advertir que les crisis, cada cop més greus, serien, principalment, com a conseqüència del descens constant de la taxa de beneficis.

Nosaltres no aprofundirem en aquestes qüestions. Ens hem limitat a relatar la manera com Marx contempla el funcionament del mercat de treball de la seva època. La realitat sorprendria el mateix Adam Smith, ja que l'elevada conflictivitat laboral del segle XIX suggereix dubtes raonables a tota la construcció teòrica del liberalisme econòmic i al seu veritable abast científic i social. El creixement econòmic que anunciava Adam Smith no assoleix la fita final de l'harmonia. Potser el comportament econòmic dels agents que intervenen al mercat no s'ajusta al veritable programa liberal i un important nombre d'agents segueixen actuant com a l'antic mercantilisme: obtenció de privilegis monopolistes que els evita competir en el mercat. En qualsevol cas, a Carles Marx les coses li aniran molt pitjor, a finals del Segle XX i principis del Segle XXI molt pocs en defensen les seves tesis, pel fet que la seva teoria es va utilitzar per construir tiranies i formiguers humans, a més de reproduir règims absolutistes.

3. Max Weber: el mercat i els monopolis de la propietat

Max Weber és un gran desconegut i la història no li ha fet cap justícia. La seva obra es pot trobar a les biblioteques universitàries, a les grans biblioteques públiques i a pocs llocs més. Com a autor no agrada ni a marxistes ni a conservadors i aquest va ser el seu pecat perquè va viure en una època dominada per aquests corrents de pensament. Va intentar buscar un punt d'equilibri per allunyar-se alhora del materialisme i de l'idealisme, va creure haver-lo trobat, però les ideologies dominants de la seva època no desitjaven ponderació sinó enfrontament, conflicte obert i eliminació física de l'oponent.

3.1 La pluralitat causal

Newton, Locke, Adam Smith i Marx tenen alguna cosa en comú, tots ells atribueixen a una sola causa els fenòmens objecte de les seves atencions i anàlisis, digueu-li la mecànica del Déu Enginyer, els drets naturals o les forces de producció. La seva ciència cerca lleis naturals i universals que actuen com a causa determinant. Weber, en canvi, insistirà en la pluralitat causal del desenvolupament històric i en el coneixement de les cultures, per explicar el canvi social. Aquest enfocament pluricausal permetrà a Weber analitzar el comportament econòmic com a resultat de la convergència de sentiments, ètica religiosa i interessos econòmics.

Vam veure que David Hume era un escèptic amb relació al principi de causalitat, un escepticisme que va provocar profunda preocupació a Immanuel Kant. La filosofia de Kant proporcionaria una visió del món com a totalitat, com a conjunt de l'experiència i l'esperit. La seva obra ens parla dels límits de l'experiència i dels límits de la raó per explicar, per separat, la influència de la voluntat en el comportament dels homes. Una voluntat formada per fets experimentats i idees metafísiques a priori. Per a Kant, l'home és tant el resultat dels fenòmens materials de la seva existència com de les seves idees provocades per la seva necessitat de transcendir cap a l'infinit. Nosaltres entenem que Weber formula les propostes des de la perspectiva kantiana de la totalitat, una perspectiva allunyada del determinisme del materialisme i del determinisme de l'idealisme. La ciència de Weber cerca la comprensió dels fenòmens des del doble vessant del materialisme i de l'idealisme.

En un món científic dominat per allò natural, Weber reivindica el paper de les idees en la construcció dels processos històrics. Així doncs, observarà la influència de certes idees religioses en el desenvolupament del comportament econòmic individual i en l'estructuració del sistema econòmic. Weber va atribuir a l'ètica racional del protestantisme ascètic la fundació del capitalisme modern, considerat un capitalisme racional, basat en el càlcul i l'experimentació que permet el desenvolupament de les ciències naturals i de les matemàtiques. Aquest capitalisme occidental modern substitueix l'anterior capitalisme aventurer basat en les concessions monopolístiques del poder polític.

3.2 Poder, dret de propietat i monopolis

Però el sistema econòmic no és aliè a les institucions polítiques, no es configura al marge del poder ni dels pressupostos polítics del dret de propietat. Weber considerava que el poder i la distribució de la propietat condicionava la negociació i la relació d'intercanvi.

"Constitueix el fet econòmic més elemental que la manera com es troba distribuït el poder de possessió sobre "béns", en el si d'una multiplicitat d'homes que es troben i competeixen al mercat amb finalitats de canvi, crea per si mateixa probabilitats específiques d'existència. Segons la llei d'utilitat marginal que regeix la competència mútua, exclou els no posseïdors de tots els béns més apreciats en favor dels posseïdors, i monopolitza de fet la seva adquisició per aquests darrers. El guany obtingut per intercanvi a favor de tots aquells que, proveïts de béns, no estan obligats a efectuar intercanvi, i, si més no d'una manera general, augmenta el seu poder en la lluita de preus contra aquells que, no posseint cap bé, s'han de limitar a oferir els productes del seu treball en brut o elaborats, i a cedir-los a qualsevol preu per guanyar-se el suport i sobreviure. A més, els posseïdors, monopolitzen, la possibilitat de fer passar els béns de l'esfera del seu aprofitament com a "patrimoni" a l'esfera de la seva valoració com capital i, per tant, monopolitza les funcions d'empresari i totes les probabilitats de participació directa o indirecta en els rendiments del capital. Tot això es produeix dins de l'esfera regida per les condicions del mercat. Per tant, la "possessió" i la "no possessió" són les categories fonamentals de totes les situacions de classe, tant si tenen lloc a l'esfera de la lluita de preus com si s'efectua a l'esfera de la competència.1.

Tenim, doncs, que, segons Weber, els posseïdors de béns disposen de diverses situacions de monopoli: monopolitzen la possessió dels béns més apreciats o la seva capacitat d'adquisició; monopolitzen les possibilitats de guany a l'intercanvi i augmenta el seu poder d'imposar preus i salaris; monopolitzen la possibilitat de convertir el patrimoni en capital; monopolitzen les funcions d'empresari i monopolitzen la participació als rendiments del capital.

3.3 El mercat de treball com a institució política

Per a Weber, si volem descriure i analitzar el comportament econòmic en la negociació d'intercanvi, hem d'incloure i analitzar les relacions de poder i la propietat. La capacitat de negociació depèn de la distribució de la propietat i del poder. Afirma que els propietaris gaudeixen d'avantatge al mercat, és la institució de la propietat la que explica el mecanisme de la negociació al mercat, el propietari pot realment negociar, el que manca de propietat només pot oferir per subsistir. No hi ha factors naturals de la producció (terra, capital, treball, empresari), on cadascun rep la seva part justa de la riquesa creada; el que hi ha és un poder que intervé en el repartiment per desviar cap als propietaris la part més substanciosa de la renda. La societat s'articula al voltant de la propietat i qualsevol forma de relació econòmica entre propietaris i no propietaris de béns de capital és desigual. El mercat de treball no pertany a l'economia sinó que es localitza al si de les institucions polítiques.

D'altra banda, i en relació amb el mercat lliure i competitiu, Weber opina el següent:

"Aquest és l'estat que anomenem de lliure competència -sense monopolis estamentals- i que dura fins que apareixen al seu lloc altres monopolis, capitalistes, conquerits al mercat pel poder de la propietat. Aquests monopolis capitalistes, però, es diferencien dels estamentals en virtut de la seva condicionalitat purament econòmica i racional. Els monopolis estamentals exclouen... el mecanisme del mercat amb el seu regateig i, sobretot, amb el seu càlcul racional. Al contrari, els monopolis condicionats només pel poder de la propietat descansen, al revés, sobre una política monopòlica racional, per tant, en una dominació del mercat -que potser continuï formalment lliure- per mitjà d'un càlcul dirigit racionalment. Els vincles sagrats estamentals i tradicionals són els obstacles, gradualment eliminats, de la formació racional dels preus al mercat, per contra, els monopolis condicionats en sentit purament econòmic són la seva darrera conseqüència… Els monopolistes estamentals afirmen el seu poder contra el mercat, el restringeixen; el monopolista econòmic racional domina a través del mercat"2 .

Amb aquesta lectura, interpretem que Weber observava el mercat lliure i competitiu com un fenomen econòmic esporàdic i breu, situat entre el monopoli estamental del capitalisme aventurer i el monopoli capitalista modern. El mercat lliure i competitiu destrueix el sistema econòmic tradicional i permet l'articulació d'una nova forma de dominació, atès que el mecanisme de la formació dels preus al mercat també condueix al monopoli.

L'obra de Weber cavalca entre dos segles, finals del XIX i primers anys del XX, coincideix en el temps amb els fundadors de l'escola econòmica neoclàssica –entre 1875 i 1925–. Hi ha dos aspectes que, en aquells anys, es continuaran manifestant: en primer lloc, els postulats individualistes de la ciència econòmica que comença amb Adam Smith i la seva teoria del mercat. En segon lloc, que l'harmonia social continua sense aparèixer i la distribució equitativa de la riquesa creada continua sent una assignatura pendent. La desigualtat i el conflicte social continuen presents, però la teoria econòmica insistirà en l'equilibri de les forces del mercat i de l'harmonia que suposadament representa. Amb la llibertat d'empresa, amb la lliure concurrència d'oferents i consumidors, amb les lleis del mercat i amb el mecanisme dels preus com a millor sistema per a l'assignació de recursos; amb tot això, formarà els pressupostos principals d'una ciència que seguia amb el seu intent d'adquirir la mateixa categoria científica de les ciències naturals.

Nosaltres entenem que hi pot haver i hi ha d'haver una ciència econòmica, però caldria admetre que les dades que utilitza aquesta ciència no pertanyen a una activitat aliena a l'entorn ideològic i polític de la societat. L'economia política no pertany a un altre món, amb les lleis naturals sobrehumanes exclusives. El comportament econòmic és totalment humà i el comportament humà es caracteritza per la diversitat i no pas per la uniformitat. Les possibles regularitats del comportament, que n'hi ha, estan condicionades per l'espai i el temps, condicionades per la història i les cultures i les institucions. A més, una cultura pot arribar a establir noves formes de comportament econòmic després de rebutjar els suposats determinants naturals. Totes les cultures han hagut de suportar determinants anomenats naturals, però han estat superats una vegada detectats els elements socials i les formes de pensament que els originaven.

1 Weber, M. (1944), Volum IV, Tipus de Dominació, p. 55.

2 Weber , M. (1944), Volum II, Tipus de Comunitat i Societat, p. 300.

Bibliografia:

Marx, C. (1966), “El capital”, Mèxic, FCE.

Sabine, G. (1988), “Historia de la teoría política”, Mèxic, Fondo de Cultura

Económica, dissetena reimpressió a Espanya.

Toharia, L. (comp.) (1983), “El mercado de trabajo: Teorías y aplicaciones”, Madrid, Alianza Editorial.

Touchard, J. (1972), “Historia de las ideas políticas”, Madrid, Editorial Tecnos, S.A.

Weber, M. (1944), “Economía y sociedad”, Mèxic, Fondo de Cultura Económica.

----(1969), “L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme”, Barcelona, ​​Península.

© Raül Blesa Arcarons