24. El treball: la Bíblia i els Drets Humans

 

© Raul Blesa Arcarons

24. El treball: la Bíblia i els Drets Humans

1. Introducció. 2. Els últims seran els primers, o com els primers. 3. La pau. 4. La dignitat del treball. 5. El salari de la dignitat. 6. La protecció del treball. 

1. Introducció 

En l'actual món del treball tenim tota mena de col·lectius, entre els grups desafortunats podem citar els oblidats, els ignorats, els desvalguts, els explotats i els colonitzats. Tots aquests segments de població són objecte d'un tractament discriminatori i humiliant propi d'una societat injusta, elitista, racista, xenòfoba i sexista. 

Els oblidats són les víctimes per negligència de les autoritats, aquestes ignoren el seu deure de vetllar per tots i totes. La seva responsabilitat envers tothom no pot ser objecte d'oblit, d'amnèsia, descuit o deixadesa social. En el nostre món laboral tenim com a oblidats a col·lectius expulsats del mercat de treball, per exemple els aturats majors de 45 anys o els discapacitats per accidents o malalties laborals. 

Els ignorats o ignorades són els sacrificats o les sacrificades per la malícia dels qui ostenten els privilegis; l'estratègia d'aquests darrers procura ocultar els seus abusos de poder negant el mal que fan i argumentant que el seu comportament és normal, natural o tradicional. Com exemple de grups ignorats en el món del treball tenim les dones i les seves tasques de la llar, poc o gens valorades tan elles com la seva feina; més no pocs col·lectius anònims que realitzen funcions socials o feines considerades poc o gens qualificades, per exemple les persones que tenen cura dels seus familiars malalts o envellits. 

Els desvalguts són els que no es poden valer per si mateixos i no reben l'ajut de la societat. El aturats o aturades que viuen en la pobresa són un exemple d'aquests grups de població. Sovint arrastren a tota la seva família i demanden solidaritat a amics, veïns i entitats de beneficència, donada la poca atenció que reben dels serveis socials públics. 

Els explotats són aquells o aquelles, treballadors o treballadores, que pateixen l'abús de poder, la corrupció i l'engany dels qui intenten lucrar-se o aprofitar-se de les seves necessitats i febleses. Un exemple el tenim en els treballadors poc o gens qualificats, mal pagats i amenaçats amb l'atur i la misèria; destaquen els immigrants econòmics entre d'altres segments de població amb mancances de coneixements i habilitats laborals, i que acostumen a treballar sense la contractació laboral pertinent. 

Els colonitzats són els sotmesos com a conseqüència de conflictes militars i posterior repressió més la recurrent violència del vencedor. Espoliats pel dret de conquesta són obligats a acceptar les condicions del colonitzador. Qualsevol minoria nacional sotmesa a una metròpoli és un exemple de treball colonitzat. En part, l'actual globalització és una colonització econòmica sense presència de conflicte bèl·lic. La uniformitat cultural és una conseqüència de la colonització política. Qualsevol exemple de colonització implica la pèrdua de cultura, riquesa i diversitat humana. 

Òbviament, tots aquests col·lectius del món laboral són menystinguts o menyspreats, ningunejats i discriminats, i molt sovint sota un maquillatge lingüístic i mediàtic que permet crear un miratge que amaga el mal realitzat per les elits beneficiàries d'aquelles injustícies citades. A més a més, es permeten el luxe d'articular i aparentar una falsa bondat de les seves institucions. 

En qualsevol cas, però, la humanitat ha tingut èpoques molt pitjors, la història de l'activitat econòmica i laboral ha estat un camí ple de dificultats i injustícies: Al llarg del segon mil·leni fins el segle IX abans de Jesús de Natzaret, els humans vivien atrapats en asfixiants monarquies teocràtiques dirigides per guerrers i sacerdots cobdiciosos, on sovintejava l'esclavatge i el treball humà ni era gaire reconegut ni tampoc massa valorat. 

I entre els segles VIII i I abans de Jesús de Natzaret, una successió d'imperis van convertir el món conegut en un escorxador humà amb guerra permanent, violència cruel i explotació laboral en el marc del colonialisme imperial. La feina la feien principalment els esclaus, la majoria segments de població de les nacions derrotades i ocupades, mentre les classes socials benestants de l'imperi parasitaven la resta de la població i menyspreaven el treball. 

La dignitat i el tracte humà solament era pels qui ostentaven els privilegis de les classes altes, és a dir, entre altres coses, els que no tenien que fer treballs manuals per viure. 

En el passat, l'explotació dels treballadors i la injustícia social no era quelcom puntual o accidental, derivada de la desafortunada existència de les víctimes; el mal era quelcom inherent al propi sistema polític, econòmic i cultural. Les societats del món antic ignoraven la sensibilitat social, eren frívoles i cruels, i la vida humana no tenia cap valor. Però, malgrat a tot això, aviat les coses començaren a canviar progressiva i lentament. 

En els darrers dos mil·lenis, la humanitat ha gaudit de canvis gràcies a l'activisme i el compromís en favor de la justícia social i de la dignitat humana, així com del reconeixement i la valoració real i justa del treball. Tenim diversos agents protagonistes del canvi: 

- En Jesús de Natzaret, el seu pensament i activisme en favor de la justícia, més la tasca social i germanor comunitària dels seus seguidors; la qual cosa mai s'ha de confondre amb les institucions eclesiàstiques. 

- Les revoltes de pagesos i moviments socials com les heretgies durant l'Edat Mitjana. 

- L'humanisme renaixentista i la reforma protestant en els inicis de l'Edat Moderna, així com les revolucions liberals al llarg d'aquest període de la història. 

- Els moviments socials i la tasca sindical del segle XIX. L'inici del moviment feminista i de la denúncia de la discriminació de la dona. 

- La descolonització del segle XX i el reconeixement del dret de totes les nacions a la seva llibertat i la seva autodeterminació. Així com la caiguda del patriarcat amb l'emancipació de la dona i ells fills. 

- Els moviments socials del segle XXI en defensa de la llibertat, la igualtat, el lliure pensament i la diversitat cultural, en front del perill d'una globalització desviada envers la uniformitat i el pensament únic. 

Malgrat els canvis socials observables i verificables, resta encara molta feina a fer per acabar d'articular un món lliure, pacífic, just, benestant i feliç gràcies al treball de totes i tots. 

En aquesta pàgina del Blog trobareu una tasca comparativa de continguts relacionats sobre el treball, la Bíblia i el cristianisme amb la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH.) proclamats i divulgats per l'Organització de les Nacions Unides (ONU). 

2.- Els últims seran els primers, o com els primers 

En el primer "considerant" del preàmbul de la DUDH podem llegir: 

"Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món," 

Aquest text és una primera manifestació sobre el principi de la igualtat en dignitat i en drets de totes i tots els éssers humans. A més, considera que aquesta igualtat és l'arrel de la llibertat, la justícia i la pau en el món. Per això a l'article 1 de la DUDH s'insisteix: 

"Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres." 

Per naixement els humans som lliures i iguals en dignitat i dret. Mereixem el mateix tracte i consideració. Malgrat aquest reconeixement, però, no podem evitar limitacions econòmiques, polítiques i socials que patim al llarg de la vida, com a conseqüència de les desigualtats d'origen familiar, o d'estatus polític, social i econòmic. I aquí és on avui dia "hi posem el dit a la llaga" donades les sovintejades desigualtat i injustícies. Hi ha alguns pocs més iguals i afortunats que altres molts més desiguals i desafortunats. 

A l'article 2 i 7 de la DUDH podem llegir: 

Article 2 

"Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició. A més, no es farà cap distinció basada en l'estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol altra limitació de sobirania." 

Article 7 

"Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una tal discriminació." 

Aquests dos articles de la DUDH tracten d'evitar la discriminació, procurant que alguns tipus de diferències puguin perjudicar els ciutadans argumentant raons de sexe, raça, color, nacionalitat, religió i altres consideracions citades en el article 2 de la DUDH. Els membres de l'Assemblea de les Nacions Unides tenien molt clar que calia protegir tant a minories com a majories de qualsevol intent de discriminació. 

Les ideologies que justifiquen el colonialisme, el racisme, la xenofòbia, el sexisme o el menyspreu de qualsevol grup humà violen els drets humans. En el món laboral, aquestes ideologies perjudiquen els treballadors amb salaris baixos o condicions laborals que impliquen abús de poder i corrupció o moral desviada, en definitiva, fomenten la injustícia social. 

A l'època de Jesús de Natzaret no existia el concepte d'igualtat social o igualtat de drets adreçats a tot el conjunt del col·lectiu humà, doncs les desigualtats de tracte i de dignitat éran presents en tots els àmbits de l'activitat i vida quotidiana. 

Curiosament, però, la pràctica política i repressiva de l'imperi romà procurava reduir i eliminar la diversitat cultural, a més d'accentuar la uniformitat en el pensament i comportament de cada classe social o casta. En funció del seu específic servei a l'imperi, cada grup social tenia assignat el què pensar, el què fer i com fer-ho, sempre al servei de l'emperador de la República de Roma. 

El pensament i el comportament de Jesús de Natzaret s'enfrontava als interessos de Roma i per aquesta raó va ser acusat de sedició i condemnat a mort. 

L'afirmació de Jesús de que "els últims seran els primers" provocava la ira de l'aristocràcia i noblesa romana, del seus funcionaris civils i eclesiàstics, i de la seva clientela política, tots ells disposaven de privilegis que els hi permetia l'abús de poder i la corrupció amb total impunitat. A més a més, aquestes elits participaven en el repartiment del botí de guerra, l'espoli i l'explotació dels recursos de les nacions derrotades i ocupades per l'exèrcit romà. 

Jesús i els seus seguidors tenien molt clar que "els últims" no disposarien d'aquests privilegis citats quan fossin "els primers", tot el contrari, doncs consideraven que "el mal" denunciat pel cristianisme s'identificava amb l'abús de poder, la corrupció i la impunitat, i per això calia abolir els privilegis. 

D'altra banda, resultava que "els primers" haurien d'estar al "servei dels altres", segons afirmava el pensament de Jesús de Natzaret, la qual cosa indignava a les classes altes i mitges, doncs mai estarien disposades a "servir" a les classes socials baixes. Impossible servir a qui consideres inferior, menyspreable i sotmès a espoli o explotació laboral en el dia a dia de la vida quotidiana. 

Estem davant de les societats esclavistes de l'Edat Antiga, que destacaven per la seva rigidesa a l'hora d'estructurar-se social, política i econòmicament. La rigidesa afectava, principalment, a la mobilitat entre classes socials, pràcticament nul·la i les classes socials baixes o castes inferiors no disposaven de vies personals d'accés per a millorar les seves condicions d'existència, estaven condemnades a perpetuar-se en la seva miserable existència. 

D'altra banda, la distribució dels fruits del treball era del tot injusta i el gruix de la riquesa produïda anava a les taules i butxaques dels grups socials benestants. A més, existia un fort patriarcat que situava els infants i les dones en els últims de la fila, juntament amb els esclaus, els pobres, els invàlids, els malalts, els estrangers i altres grups marginats. 

Jesús de Natzaret va esforçar-se per provocar un canvi en el sistema de valoració dels grups humans que formaven les classes socials o castes. En Jesús va començar a capgirar el sistema social del món antic i va proporcionar arguments suficients per iniciar el canvi. 

En un text de l'evangeli de Mateu, capítol 18, versets 1 a 5, Jesús reivindica la dignitat humana dels infants i els situà entre els primers per entrar en el Regne de Déu. Jesús posà davant dels seus apòstols a un infant i els hi digué que aquests eren dels més importants pel Regne de Déu. Afirmà que per enlairar-se i abastar el paradís, calia fer-se petit com un nen per a poder créixer de nou i madurar per a merèixer el Regne. 

En el text de l'Evangeli de Lluc, cap.13, versets 23-30, Jesús alliçona a la gent que l'escolta i afirma que els darrers, els rebutjats per la societat, entraran en el Regne de Déu, argumentant que calia esforçar-se perquè hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers. 

En el text de l'Evangeli de Marc, cap. 10, versets 35 a 45, Jesús diu que qui vulgui ser important haurà de fer-se el servidor dels altres, cal servir per fer mèrits i no, per tant, servir-se dels altres. Digué que qui vulgui ser important, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer que es faci l'últim de tots. 

A més, no hi ha treball indigne, algú ha de fer les coses petites i insignificants, i el qui les faci mereix tot el respecte i valoració social per la feina feta. El mateix Jesús va donar un bon exemple. En el text de l'Evangeli de Joan, cap. 13:1-17, podem llegir com Jesús dóna una lliçó d'humilitat rentant els peus dels seus deixebles. 

D'altra banda, quan Jesús servia als seus deixebles, renunciava als seus privilegis com a Mestre, d'aquesta manera ennoblia les tasques considerades socialment inferiors i, per tant, valorava i reconeixia el mèrit d'aquells que les realitzaven. Podem trobar altres exemples de la necessitat de fer el bé i servir als altres, enaltint a aquells que realitzen tasques de poca volada. 

Aquesta idea de que els més importants han de servir als menys afortunats, sempre ha gaudit de les simpaties de les classes populars al llarg de la història. Òbviament, les oligarquies no han tingut mai cap interès de practicar-la, més aviat acostumen a servir-se dels altres. 

Resituar els últims de la fila en llocs més avançats de l'escala social i reduir les desigualtats, o transformar el món i fer-lo més horitzontal i just tot reduint la seva jerarquització i verticalitat, és quelcom desitjable per articular societats més cohesionades i democràtiques. 

3.- La pau 

La pau i l'amistat entre les nacions són objectius de les Nacions Unides, i l'activisme aplicat al manteniment i el foment de la pau és prou conegut i citat pels mitjans de comunicació. 

En el primer "considerant" del preàmbul de la DUDH anotat a l'apartat anterior ja consta l'afirmació que "el reconeixement de la dignitat i dels drets iguals ... és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món". 

En el quart "considerant" del preàmbul de la DUDH, llegim: 

"Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions", 

A l'article 26.2 de la DUDH tenim que: 

"L'educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; promourà la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i fomentarà les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau." 

En el document de la "Carta de les Nacions Unides" s'especifica amb més detall l'activitat d'aquesta institució internacional. En el seu capítol I sobre els seus principis i propòsits s'afirma que: 

"Els propòsits de les Nacions Unides són: Mantenir la pau ... eliminar les amenaces a la pau ... arranjament de controvèrsies ... Desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions ... Realitzar la cooperació internacional ..." 

En els darrers 70 anys, l'Organització de les Nacions Unides ha fet molta feina en favor de la pau i d'altres objectius i propòsits en el marc dels seus principis fundacionals. En aquesta tasca també hi han participat diplomàtics de no pocs estats, entitats pacifistes i una opinió pública internacional contrària a la guerra i la violència. 

Malgrat aquest desplegament d'esforços i voluntats en favor de la pau, encara patim conflictes territorials entre estats pel control i explotació de recursos; així com demandes en favor de l'exercici del dret a l'autodeterminació que han estat rebutjades amb violència i abús de poder per estats colonialistes; a més de guerres provocades per governs que no respecten els drets humans i obliguen a la ciutadania a revoltar-se contra la corrupció, les injustícies, la pressió fiscal i l'explotació laboral. 

A l'Edat Antiga els estats imperials utilitzaven la guerra i la violència com a sistema de vida i conservació del poder per a obtenir el botí i apropiar-se dels recursos dels altres. En aquest entorn, el pacifisme cristià sempre fou rebutjat per les autoritats civils i religioses, i mai el van acceptar. 

Estimar i perdonar són dues paraules clau del pensament cristià, han estat a la base de la transformació humana i de la nostra civilització: han convertit una selva plena d'humans depredadors d'humans en una societat més pacífica i respectuosa que permet una convivència més centrada en el benestar i la pau, i no tant en una supervivència en el marc de la por i la violència generalitzades i permanents. 

És evident que el cristianisme va fer bandera de la no violència. En el text de Mateu 5: 38 a 42 i també a Lluc 6: 29-30, aquests evangelistes anoten el pensament de Jesús de Natzaret que predicava contra la venjança i divulgava la conveniència d'estimar els enemics. Mateu i Lluc recullen les paraules de Jesús i ens diuen allò de: "ni ull per ull ni dent per dent; no us hi torneu, contra el qui us fa mal; si algú us pega en una galta, poseu-li l'altra ...". 

A més a més, a Mateu 5: 43-48 i també a Lluc 6: 27-28, 32-36, podem llegir: "Estimeu els vostres enemics, pregueu per ells i per aquells que us persegueixin. Així sereu fills del vostre Senyor i Déu Nostre ...". 

Jesús de Natzaret predicava l'amor al proïsme, entès com l'estimació i lliurament desinteressat envers els altres, manifestant tendresa, tolerància i compassió per a tothom, així com respecte i capacitat de perdonar. Aquesta estimació no era un sentiment, sinó una obligació, un deure dels cristians. 

Els llibres de la Bíblia en són plens d'aquesta necessitat d'estimar com element clau per a construir les societats humanes i oferir esperança en un futur millor. A continuació veurem uns pocs exemples en el Nou Testament:

- L'evangelista Joan es dirigia a la comunitat cristiana d'aquesta manera: 

"Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor." Text de la 1ª carta de Joan, capítol 4: versets 7 i 8. 

- Jesús de Natzaret alliçonava els seus deixebles i els hi deia: 

"Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l'estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus". Text de l'Evangeli de Joan, capítol 13: versets 34 i 35. 

Com a resultat d'aquestes lliçons de Jesús, els cristians formaven comunitats de béns compartits, d'ajuda mútua i amb força sensibilitat social; oferien una convivència que era l'admiració de molts pagans. Òbviament, els seguidors de Crist posaven en perill el poder i els guanys dels senyors de la guerra i dels corruptes. 

Perdonar i no jutjar és també una forma d'estimar, i es converteix en un pont d'amor entre les persones, en el marc d'una actitud de compassió generalitzada entre els membres de las noves comunitats creades pels cristians. Aquest enfocament de comportament social facilitava reconciliacions a tots els nivells de la societat, reduint el risc del conflicte i alimentant la pau 

La paràbola del bon samarità (Lluc 10:25-37), és un clar exemple cristià d'amor o estimació vers el proïsme, el samarità és membre d'una nació considerada enemiga i impura pels jueus. Samària i Judea eren dos territoris amb poblacions enfrontades des de feia segles. La bondat, compassió i solidaritat del samarità passa per damunt de les barreres o enemistats entre persones de diferents cultures o nacions enfrontades per fets històrics violents del passat recent. 

Aquest pensament sobre els enemics devia de fer esclatar d'ira a les supèrbies autoritats de l'imperi romà, doncs la seva dura repressió contra els cristians no provocava ni respostes violentes ni defensa armada, sinó actituds i comportaments exemplars, totalment pacífics. 

Per això, i davant de l'èxit del cristianisme, cada dia era més i més popular, els emperadors romans van canviar d'estratègia. En lloc d'utilitzar la violència i la presó, juntament amb altres formes de repressió, van iniciar un procés de control, d'integració o d'assimilació dels seguidors de Crist. Al llarg d'un segle van convertir l'església cristiana en una institució més de Roma, van situar a membres de la noblesa i de l'aristocràcia romana en els càrrecs de direcció de l'organització, amb la qual cosa els bisbes ja eren alts funcionaris de l'imperi romà i caps d'una església de l'estat. 

Dos segles més tard, i a la península ibèrica, els visigots van protagonitzar una operació similar, les autoritats eclesiàstiques de l'església visigoda, l'arrianisme, van maquillar-se de cristianes i ocuparen els càrrecs de direcció del cristianisme. En altres paraules, tan el paganisme com l'arrianisme van simular fer-se seguidors de Crist per a continuar fent el mateix: la guerra i la violència com a sistema de vida. 

En qualsevol cas, i malgrat haver neutralitzat a l'organització cristiana i controlat segments de creients, no van poder frenar l'esperit de canvi del veritable cristianisme arrelat entre les classes populars de l'Edat Mitjana. 

4.- La dignitat del treball 

A l'article 22 i 23 de la DUDH podem llegir: 

Article 22 

Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i a obtenir, mitjançant l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els recursos de cada país, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables per a la seva dignitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat. 

Article 23 

1. Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l'atur. 

L'Article 22 de la DUDH ens diu que la dignitat humana i el lliure desenvolupament de les persones depèn del seu accés i consum dels béns produïts per la comunitat i a beneficiar-se de tot allò que és el resultat de l'esforç de tothom. La igualtat en l'accés, el consum i en l'esforç implica també la igualtat d'oportunitats en tot el que cobreix les nostres necessitats i ens proporciona satisfacció, benestar i felicitat. 

Tant el producte o resultat del treball com l'esforç realitzat pel treballador, mereixen un tracte respectuós i el reconeixement social de la seva vàlua en el marc d'una escala de valors consensuada. 

L'actual distribució de béns, serveis i oportunitats de treball és desigual, hi ha evidents discriminacions i injustícies. D'altra banda, a més de les desigualtats socials patim una explotació de recursos inadequada i, en part, corrupta. Ni tenim plena satisfacció material ni estem d'acord amb la gestió de no pocs agents econòmics i polítics dominats, tots ells, per la cobdícia. 

El primer apartat de l'article 23 és el reconeixement de la necessitat de treballar per a col·laborar i participar com agent econòmic i contribuir en el benestar general de la població. L'accés al treball és més que una necessitat, també és un deure, i una oportunitat per a desenvolupar-se com a persona, i precisament per això cal practicar l'exercici de la llibertat a l'hora d'analitzar, seleccionar i escollir una ocupació laboral i un lloc de treball, en igualtat de condicions d'altres demandants. 

Tot treball ha de proporcionar satisfacció i mentre no hi podem accedir-hi, rebre la protecció social pertinent i la retribució econòmica per a cobrir les necessitats personals i familiars. 

Gràcies a la DUDH la dignitat és un dret reconegut a les persones, dret que implica reconèixer la seva vàlua i mèrits per la feina feta. Estem obligats a ser respectuosos amb els humans productors de béns i serveis, tractar-los amb correcció, honestedat, decència i justícia, així com rebutjar tot comportament dirigit a rebaixar, deshonrar i menysprear-lo. 

En Jesús de Natzaret va dignificar el treball en els seus missatges, les paràboles utilitzen persones d'oficis diversos per a fer pedagogia del pensament cristià. El sembrador, el pastor o el pescador són ocupacions laborals que serveixen d'exemple per entendre les seves lliçons. A més, per a Jesucrist no hi ha treball menyspreable, totes les feines són dignes de consideració i respectables, per a Ell el "servir als altres" era una de les claus del seu pensament, com ho va demostrar rentant els peus dels seus deixebles 

Si per Déu el treball és una necessitat que exigeix la Creació, per a nosaltres els mortals el treball és l'oportunitat que ens dóna el Creador de col·laborar i participar en les tasques que són el resultat de la Seva creativitat. 

Déu ha creat totes les coses, però solament la bona feina dels humans aconseguirà el fruit desitjat per a aconseguir la plena autosuficiència en tot allò necessari per viure amb dignitat. És a dir, l'abundància promesa per Déu exigeix treballar les coses proveïdes per Ell per a obtenir els productes de consum finals. 

Després de crear el cel i la Terra; la llum, el dia i la nit; les aigües i el firmament; el mar i els continents, Déu va dedicar-se a crear la vida; en primer lloc, la vegetal i l'animal, i per fi va crear la humanitat -els éssers humans-, aquests darrers fets a la imatge i semblança de Déu. El Creador lliurà a la humanitat el domini sobre els animals domèstics i salvatges, així com el domini sobre la Terra i, entre altres coses, els hi va dir: "Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la Terra i domineu-la" (Gènesi 1:1-31). A més a més, Déu prengué l'ésser humà, home i dona, i els posà en el Jardí de l'Edèn a fi de que el conreés i en tingués cura de tots els seus recursos. 

El mandat que Déu adreça a Adam i Eva és prou clar: han de tenir cura del Jardí d'Edèn, conrear-lo i fer-ne ús dels animals, i, al llarg dels anys, ells i els seus descendents haurien de sotmetre la Terra. Això va succeir abans de la caiguda, abans de desobeir a Déu i menjar del fruit de l'arbre prohibit, de l'arbre del coneixement del bé i del mal. Per tant, el treball de pagès i ramader és anterior a la caiguda; és a dir, l'activitat laboral dels humans és inherent des dels primers dies de la creació de la humanitat (Gènesi 2:1-17). 

Si no s'hagués pecat menjant de l'arbre prohibit, l'activitat per a obtenir els fruits del treball s'hagués desenvolupat a mesura que els descendents d'Adam i Eva haguessin format societats més i més complexes com a conseqüència del "Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la Terra i domineu-la". 

Per finalitzar aquest apartat, podem afirmar que el treball no és cap càstig diví, sinó el desig del Creador de que, mitjançant la nostra activitat, anem construint vida i societat per la Seva glòria, amb la qual cosa tenim una altra evidència prou important: el treball laboral és una eina divina per a descobrir i administrar els recursos de la Terra, i tot al servei de la humanitat i de Déu. 

5.- El salari de la dignitat 

Article 23 DUDH 

2. Tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball. 

3. Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social. 

4. Tothom té dret a constituir sindicats per a la defensa dels seus interessos i a afiliar-s'hi. 

Article 24 DUDH 

Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades. 

El segon apartat de l'article 23 té per finalitat evitar discriminacions salarials per raó de sexe, raça, creences, etcètera; reduccions de salari en comparació a altres treballadors no afectats per la discriminació, malgrat que facin la mateixa feina. És socialment inadmissible la sovintejada pràctica de pagar menys donades unes certes característiques personals que no afecten a l'esforç i la productivitat laboral del treballador o de la treballadora. 

El tercer apartat ens diu que sense una remuneració suficient per a cobrir les necessitats personals i familiars no hi ha dignitat humana o existència digne de ser reconeguda com a tal. La pobresa o els ingressos insuficients són incompatibles amb una vida sana, acceptable i feliç. 

El quart apartat parla del sindicats i dels seus principals objectius. Les organitzacions sindicats són les que realment proporcionen poder i capacitat de negociació a la majoria dels treballadors i treballadores. Són les institucions creades per a defensar els drets laborals que beneficien a assalariats i assalariades, precisament els drets que els omplen de dignitat humana. En els darrers cent cinquanta anys, els moviments socials i sindicals han estat els protagonistes d'un canvi social que ens ha portat a l'estat del benestar, a la satisfacció en el treball i al desenvolupament personal dels treballadors i treballadores. 

D'altra banda, cal afegir que són molt importants les polítiques públiques que afavoreixen la creació de llocs de treball, proporcionin formació professional i activin mesures per a frenar l'atur en les crisis econòmiques, a més de legislar per a protegir els drets dels assalariats i les assalariades en favor d'una vida digna. 

L'article 24 de la DUDH defensa una legislació laboral que limiti el temps de la jornada laboral, la setmanal i l'anyal. La dedicació al treball assalariat ha de permetre l'existència de temps lliure suficient per a la convivència familiar, les atencions personals, l'educació permanent i al lleure per a gaudir d'activitats lliurament seleccionades i escollides. 

Hi ha dues paràboles de Jesús de Natzaret amb exemples clars del pensament cristià amb relació al salari i el tracte social adreçat a treballadors i treballadores: la paràbola dels treballadors de la vinya i la paràbola dels talents. 

A la "paràbola dels treballadors de la vinya" (Mateu 20:1-15) el protagonista és un propietari de terres de conreu que contracta jornalers per a la tasca de collir els fruits de les seves vinyes. A primera hora del matí contracta un grup de treballadors i a cada un d'ells els hi ofereix un denari de sou per un dia de feina. A mig mati, a primera hora de la tarda i a mitja tarda contracta altres grups d'homes i els hi diu que a cada un dels jornalers els hi pagarà un sou just. 

Quan finalitza el dia, el propietari ordena al seu administrador que pagui un denari a cada un dels treballadors, sigui quina sigui l'hora en que s'han incorporat a la feina. A més a més, li diu que comenci a pagar per aquells que han arribat els últims. Quan els jornalers que s'han passat tot el dia, de sol a sol, observen que els últims cobren un denari, pensen que ells cobraran molt més, malgrat que se'ls va contractar per aquesta mateixa quantitat de diner. 

La sorpresa inesperada esclata quan els que més hores han treballat cobren el mateix que els que han treballat menys hores, és a dir, un denari per cap. Davant de les seves protestes, l'empresari afirma que han cobrat la quantitat acordada, per tant, el seu comportament ha estat just. El cap i a la fi, afirma que és el seu diner i si vol pagar el mateix a tots, és cosa d'ell. 

A l'època de l'Imperi Romà ni havia sindicats ni convenis col·lectius que regulessin el preu del treball quantificat per unitats de temps: no existia una norma sobre el preu per hores o el preu per jornada, o per altres unitats de temps superiors. Tampoc hi havia salari mínim. S'arribava a acords puntuals a peu d'una plaça pública entre contractistes i treballadors, o a la porta de la finca. 

En aquesta paràbola, la decisió del propietari de l'empresa era del tot atípica, doncs la norma deia que el preu o valor del treball sempre depenia del volum d'esforç humà quantificat per temps de treball. A més hores de feina, més salari. A més esforç, més paga. Perquè si fem més hores haurem aconseguit més producció. 

De fet, tant la producció com la productivitat d'un treballador està relacionada amb el factor temps. Però aquest empresari no utilitza el mateix criteri, és evident que hi afegeix una norma relacionada amb les necessitats del treballador i la seva família. 

Aquest empresari considera que cal tenir en compte que les necessitats de supervivència i benestar de les famílies també han de formar part del sou que rep un treballador. El seu criteri d'allò que és just és diferent de la norma generalment aplicada en el món. Jesús de Natzaret intenta explicar que els criteris de justícia del Regne de Déu són diferents. 

En aquesta paràbola el valor del treball contempla dos factors a tenir en compte: la producció obtinguda -més alta com més hores d'esforç aplicades- i les necessitats inherents a la vida. En el Regne del Cel tothom rep el mateix tracte. Per ser justos cal atendre les necessitats de les persones, perquè tots els humans tenen les mateixes exigències naturals per viure amb dignitat. 

A la "paràbola dels talents" ( Evangeli de Mateu, capítol 25, versets 14 al 30) el protagonista és un home que divideix el seu patrimoni en tres parts, cada una de les tres parts té un valor diferent i està formada per recursos productius (terres de conreu, bestiar, eines de treball, vehicles de transport, xarxa comercial, diners, etcètera). 

l'home ha de fer un llarg viatge i responsabilitza de la gestió d'aquests recursos a tres dels seus empleats, a cada un d'ells li lliura una de les parts, d'acord a la seva capacitat i responsabilitat en el treball. Dos d'aquests empleats treballen de valent i aconsegueixen uns bons resultats gràcies a la feina feta, el tercer ha fet el mandra i presenta un balanç negatiu quan torna el seu patró. Els primers seran premiats i promocionats, mentre aquest darrer serà penalitzat. 

L'home empresari representa a Déu i és una de les lliçons més encertades de Jesús de Natzaret, deixa molt clar que el treball no és cap càstig de Déu derivat de la infidelitat d'Adam i Eva, tot el contrari, presenta un exemple evident de col·laboració humana amb Déu. Un Déu que premia els dos treballadors eficients i sanciona el dominat per la peresa. 

6.- La protecció del treball 

Article 25 DUDH 

1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat. 

2. La maternitat i la infantesa tenen dret a una cura i a una assistència especials. Tots els infants, nascuts d'un matrimoni o fora d'un matrimoni, gaudeixen d'igual protecció social. 

Article 26 DUDH 

1. Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. L'ensenyament tècnic i professional es posarà a l'abast de tothom, i l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius. 

2. L'educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana ... 

3. El pare i la mare tenen dret preferent d'escollir la mena d'educació que serà donada als seus fills. 

En els articles 25 i 26 de la DUDH tenim un llistat de les necessitats humanes. Cal afegir que l'Organització Internacional del Treball (OIT) és un organisme especialitzat de les NNUU que vetlla pels drets dels treballadors i les seves condicions laborals. Concretament sobre l'aplicació del dret al treball, l'acompliment dels convenis internacionals en matèria laboral, la vigilància, i la denúncia d'abusos de poder i discriminacions que posin en perill la seguretat, la llibertat i les necessitats a cobrir dels treballadors i treballadores i de les seves famílies. 

A la Bíblia podem llegir moltes afirmacions sobre la protecció del treball: 

-- Deuteronomi, capítol 24 i versets 14-15, amb un advertiment a l'amo en relació al jornaler pobre: "No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un germà teu israelita com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat, perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure. Així no clamarà al Senyor contra tu i no seràs culpable d'un pecat". 

-- Jeremies 22:13, on el profeta Jeremies denuncia el mal comportament del rei Joiaquim que obliga a treballar de franc. 

-- Proverbis 3:9-10, afirma que el treball ben fet honra al Senyor i rep la seva recompensa. 

-- Proverbis 22:29, diu que el treballador eficient serà premiat. 

-- 1ª carta a Timoteu 5:8, on l'apòstol Pau inculca el principi que cal proveir a la família i als empleats. 

-- 2ª carta als Tessalonicencs 3:7-12, l'apòstol Pau critica als cristians que abandonen la feina i intenten viure d'almoina, i afirma allò de "Qui no vulgui treballar, que no mengi". L'apòstol Pau pagava els seus viatges mitjançant la fabricació de tendes, cosint pells de cabra, aquest era el seu ofici. 

-- Carta de Jaume 2:20-26. L'apòstol Jaume insisteix que cal servir i ajudar al proïsme, la fe exigeix accions solidàries: "Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta." 

De fet, tota la Bíblia és una descripció de la molta feina feta pels seus protagonistes. Jehovà es fa un tip de treballar, el que més, al llarg de l'Antic Testament, mentre Jesús de Natzaret i l'Esperit Sant són els més actius del Nou Testament. 

Les escriptures honren el treball, per exemple en el llibre Eclesiastès 5:18, s'afirma, entre altres coses, que és convenient "... fruir plenament de tots els treballs que l'home i la dona s'afanya en aquest món ... ja que aquesta és la seva paga". El treball és un do de Déu i és la seva voluntat gaudir del nostre treball i de les nostres obres (Eclesiatès 3:22). 

Si per Déu el treball és una necessitat que exigeix la Creació, per a nosaltres els mortals el treball és un dret i una obligació que hem d'acceptar de bon cor i donar gràcies a Déu per l'oportunitat que ens dóna de participar en les tasques que són el resultat de la Seva creativitat. És a dir, hem d'aprendre a gaudir de la nostra participació en l'obra de Déu. 

Teniu més informació sobre la dignitat del treball humà i aspectes generals d'economia bíblica i cristiana en el blog https://talentbiblic.blogspot.com  pàgines 16 a 19

Barcelona, novembre 2020 

©  Raul Blesa Arcarons 

- - - - - - - -